72 comentaris

1. Eva

   28 de maig 2008, 12:04 AM

   1

   Moltes felicitats!!
   i molt boniques les fotos, potser pel carrer no us reconeixeré però, es capta ¡l’aire! com deia Dalí: “¡L’Art és l’aire!”
   I segueixo dient que aquesta web és una obra d’art bàsica i necessària per a entendre la vida la humanitat les societats, mentalitats… el sentiment ha canviat? Diuen que és la única cosa que mai no canvia, els dubtes i patiments segueixen sent el mateixos. Sembla que ningú se salva. ¡Pobre del que no sàpiga qué és! Com deia Santa Teresa de Jesús “Si Satanás supiera amar no tendría maldad”
   Així de fàcil i senzill!
   Aquesta és la gran diferència entre el poble i el poder, o era, la pobresa sol estar més propera a la comprenssió del dolor, per tant, de l’amor.
   L’altre dia van obrir un programa a tv celebrant el maig del 68 recordant la frase “Aixequeu les llambordes hi trobareu la platja”. Però, van afegir: “es van trobar les clavegueres”. Arribant tots a la conclussió de què el maig del 68 va ser una revolució filosòfica, la gent parlava com Sócrates a Atenes… s’ha de mirar amb ulls irónics, doncs es ple d’ironia.
   Es va qüestionar tot, va obrir una plana, però no es va solucionar res”.

   Per això celebro que un grup d’homes i dones dels 70s o d’aquells temps de revolució, tinguessin la bona idea d’obrir altre plana, ara virtual, que son dos punts que es troben en la lluminositat, intentant, com deia Descartes, “entendre la vida mirant el passat però vivint.la mirant el futur”.
   Això és el que crec que feu i que totes/tots hem de fer, potser intentant encara trobar una sol.lució en un món que ningú enten.
   Us agraeixo i felicito desitjant a la “websensenom” i a totes/tots els sense nom (bonic nom) molt d’amor, molta ironia, molta filosofia, molt mirar enrera per a entendre i molt viure present i futur*
   Salut!

2. Gerox

   29 de maig 2008, 11:14 AM

   2

   La irregularidad, es decir, lo inesperado, la sorpresa o el estupor son elementos esenciales y característicos de la belleza. (C. Baudelaire)

3. Gerox

   31 de maig 2008, 01:46 PM

   3

   En un any que la especulació arriba a cotes insospitades,
   que la política és converteix en un xou mediàtic,
   A on la crisi del petroli no te fi i els aliments bàsics
   és convertixen en actius financers
   és perden els referents … És un any …
   sense nom.

4. Eva

   1 de juny 2008, 12:18 AM

   4

   Boona, Gerox, dius bé, es perden les referències, el que més em preocupa és què els nostres fills, els que tenen ara l’edat que teniem nosaltres i els més joves encara, els hi sento a dir de fa anys que això no té solució. Sempre els hi parlava del renaixement de cada principi de segle, perquè jo era la primera convençuda (o així volia sentir-me) i els hi volia donar il.lusió de vida, i ells m’anaven preguntant any rera any des del 2000; “¿On és el renaixement del que ens parlaves?”
   Verge, al final els hi estic donant la raó, això no sembla tenir solució. Això sí, Repsol ens posa un anunci ben bonic dient que “hem inventat…” fins i tot “coses nostres”, coses “hippies” que tant rebutjaven, Repsol justament, que és una de les més potents companyies petrolíferes que està abortant els recursos naturals del planeta, el petroli és sota terra, una defensa del planeta, i son les darreres defenses.
   Però es posen com a salvadors protectors, com si fossin “el arca de Noé”
   ¿Hem vist cinisme més gran?
   Un economista va dir fa temps “Estem sota governs criminals amb un grup d’homes poderosos que es reuneixen a Chicago i decideixen diariament el preu dels aliments, sabent que la majoria d’ésser humans moriràn perquè malgrat que hi ha soficient no podràn accedir”
   Aquest és el gran i veritable drama, l’avarícia i cinisme… la criminalitat. Però els pobles, la gent, s’ha deixat enganyar, van renunciar a ideologies per tal de viure més cómodament amb la riquesa d’artifici, la que els fa viure pensant que son rics i poderosos, tenint hipotecada la vida als seus antícs enemics.
   Jo vaig renunciar a tota comoditat per tal de no embrotir-me i ser lliure, però quedo com una tonta o boja per a uns i altres, pels fatxes sóc una hippi pels hippis una fatxe…, els filòsofs, els auténtics, es van retirar a casa, altres van anar més enllà, altres van quedar atrapats amb els “flipes” i les drogues… si sabem per experiència i no parem de dir que la droga va destruir el moviment antisistema ¿no farem el mateix si només parlem d’aquell temps a través de les drogues? Pregunto.

   Els “sense nom” em fan pensar, o els vull pensar, com els que Gertrud Stein va batejar com a “generació perduda”, els escriptors d’entre guerres americanes, i a la generació dels 80-90 es va posar de moda dir-lis “generació perduda”...
   Finalment tots som perduts. No ens salvarà ni “el arpa de Bach” anunciant “el arca de Repsol”

   Potser serà aquesta Lluna de maig que minva, i jo amb ella.
   Demà comença juny i dimarts la nova Lluna.
   Tornaré a somiar que tot pot renéixer encara i els hi tornaré a dir als nostres fills hereus, perquè encara necessiten creure en nosaltres; homes i dones rebels que tant vam viure contra aquest sistema capitalista i criminal, i que tant orgullosos semblem de ser diferents… avui m’he preguntat tot el dia on és la diferència…?
   Segueixo dient que tenim pendent la literatura

   Doncs tornaré a creure en mi mateixa, en homes dones de tota edat i condició.
   Tornaré a creure en la irregularitat, lo inesperat, l’estupor, elements essencials i característics de la bellesa… tornaré a creure en Baudelaire… i fins i tot en els sense nom
   Gràcies per la inspiració, gerox

5. Gerovitamine

   1 de juny 2008, 07:48 PM

   5

   “Cuando advierta que para producir necesita obtener autorización de quienes no producen nada; cuando compruebe que el dinero fluye hacia quienes trafican no bienes, sino favores; cuando perciba que muchos se hacen ricos por el soborno y por influencias más que por el trabajo, y que las leyes no lo protegen contra ellos sino, por el contrario, son ellos los que están protegidos contra usted; cuando repare que la corrupción es recompensada y la honradez se convierte en un autosacrificio, entonces podrá afirmar, sin temor a equivocarse, que su sociedad está condenada.”

   (Ayn Rand, La Rebelión de Atlas, 1957)

6. Jordi

   2 de juny 2008, 08:48 PM

   6

   Estem “una mica” pessimistes avui, oi? Però no, la cosa és així, i no se li veu cap solució clara.

   Fas un parell de preguntes, Eva, que mereixen tenir-se en compte: on és la diferència? Encara es pot parlar de drogues, veient tot el què va passar?

   M’agradaria intentar respondre-les, però avui no em sento amb ànims.

   Només vull dir que “orgullosos de ser diferents” jo al menys no me’n sento gens, ni ho noto al meu voltant. En un temps, potser, però crec que ja sóm prou grans per enganyar-nos d’aquesta manera.

   Quant a les “drogues”... hi hauria molt per parlar, però... Penso que és una paraula sense significat, que s’utilitza només per estignatitzar allò que es designa, com ara “terrorista”. No es pot posar al mateix sac el LSD i la heroina, i ja en el dret romà hi havia una màxima que venia a dir que “l’abús no treu l’ús”.

   En fi, que es fa tard i ho deixo així.

   Gero, què n’opines de l’Ayn Rand? La cita és bona, però.

7. gero

   2 de juny 2008, 09:24 PM

   7

   Malgrat que fa uns anys que ens va deixar, trobo que els pensaments de l’Ayn Rand son molt actuals. La visió d’una rusa (alguns la consideraven anarquista) sobre el capitalisme mundial. No es pesimisme,
   es que les coses son així.

8. ffanes

   2 de juny 2008, 11:10 PM

   8

   Em sembla que la filosofia “objetiviste” de Ayn Rand es una pseudo-filosofia que evidentment es molt bona per la manera del pensar bàsic del personal majoritari dels EE.UU. Que d’alguna manera justifica el que anomena Rand, l’Ego de la Raó.
   Tantes vegades la paraula “productivisme” en la seva obra em sembla sospitosa.
   Mai la senyora Rand, ni de lluny, m’ha semblat anarquista, ans tots el contrari, una defensora total de la propietat i l’explotació humana, i contraria a qualsevol tipus de revolta que no fos la super-individualista-egoista -radical. Osigui , donar ales al més salvatge dels capitalismes.
   I si les coses son així.
   Qualsevol gest ha trencat, trenca i trencara la norma.

9. quil_pil

   3 de juny 2008, 11:29 AM

   9

   No conec gaire les teories d’Any Rand, ni em creen cap tipus d’atracció, de totes maneres sembla ser una espècie de anarco capitalista, ejem! ejem! què es l’anarco- capitalisme, si de sempre l’anarquia a estat en contra del capitalisme? contradicció evident, els canvis socials han de ser més profunds i no tan basats en les estructures ja existents. No individualisme, Si solidaritat.

   En quan que al frase “la droga va destruir el moviment anti-sistema”, ejem! ejem!, ¿no serà? més aviat, que el sistema va destruir amb la seva droga el moviment anti-sistema germinat pel consum d’altres drogues.

   Totes, totes les cultures han tingut les seves substancies per embriagar-se, substàncies extretes de la natura, utilitzades amb els seus ritus, que han ajudat a l‘esser humà a explorar noves dimensions, nous estats de consciència. Si, les drogues, mol poques persones volen parlar obertament del tema, son tabú, per tant, sí aquesta web en vol parlar, no veig el problema, ja que a més a més va ser un important condicionant de la nostra generació, poder del que no interessa parlar es de les drogues sintètiques inventades per la societat actual i utilitzades per alienar al ser humà..., hi han moltes drogues…
   No estic dient en cap moment que també existeixen altres mètodes, altres opcions per explorar la consciència, sense la ingesta drogues, segur, peró poder no estem massa preparats ja que portem una càrrega educacional, transmesa de generació a generació que ens condiciona moltíssim.
   Es una opinió personal, es clar.
   ¿A qui l’amarga un got d’un bon vi? ¿aliment, droga o medicament?

   Eva, et recomano uns documentals que van passar a la TV2, poder t’animarà fins que canviï la lluna.
   http://www.profesionalespcm.org/_php/MuestraArticulo2.php?id=7122

10. pulchrum

    3 de juny 2008, 10:19 PM

    10

    Si esperamos el renacimiento con cada principio de siglo, vamos mal. El renacimiento es personal e intransferible, y de dentro hacia fuera. Ya sé que todos sabemos ésto, pero no está de más recordarlo.

    Lo que haga REPSOL me importa un bledo; en esta vida todo son
    opciones, y cada opción implica una renuncia. Yo por ejemplo, he optado
    por no ver la T.V. (salvo cosas muy puntuales), considero que es una apología al terrorismo del sistema y me come mucho tiempo; cultivo mi propia marihuana y fumo como una cosaca, practico el trueque siempre que puedo; y definitivamente elijo la producción en serio y no en serie, lo que me obliga a llevar una vida muy austera, pero feliz, con sus más y sus menos, pero feliz. Pues esa es mi opción.

    Ya lo dije en otro comentario: “cualquier movimiento desde su génesis, está destinado a ser fagotizado”. Ahora bien, a mí y a cualquiera, como individuo libre (y la libertad es interior) no me fagotiza ni Dios.

    No me siento diferente al resto de mortales, hago migas con cualquiera. Sí, intento vivir al margen del sistema en la medida posible, pero totalmente integrada en la humanidad.
    Poesía, del griego poeian: producir, crear, hacer.
    Esa es la única producción que me interesa, la vida como acto poético, y como dice Quil-Pil ¿A quien amarga un buen baso de vino? yo añadiría o un buen porro, o unos honguitos, o un buen polvo, o cualquier droga natural. Todo es cuestión de dosis y de ritual. Siempre han acompañado al hombre, por algo será.

    ¡Salud, amigos en Dionisos! Dios del vino, del enthousiasmos y la mania.

    Por nombrar alguno de sus epítetos:
    Detirambos: dos veces nacido.
    Mainomenos: el loco.

11. Eva

    3 de juny 2008, 11:27 PM

    11

    Gràcies quil_pil per la teva bona onda, sí vaig veure algún documental de “Otro mundo es posible” i així ho he estat pensant fins fa poc, que vindria un temps de renaixement espiritual, serà l’edat i el cansament que em fa pensar que ja no, serà la Lluna baixa que ja ha acabat, ja dic, just avui dimarts comença una nova Lluna entre Taurus i Gémini, i vull tornar a creure en tot, sobretot en la vida i les persones, la vida que té la seva manera de fer les coses i poques vegades hi comfiem, sembla que cada vegada més l’home, les societats en general, l’ésser humà, pensa que tot absolutament depend d’ell, d’aquí l’abús d’utilitzar la natura en benefici personal sense pensar en les consequències ni en els ésser humàns que venen radera …
    Avui no vull allargar-me que segueixo cansada, però estic d’acord amb el que dius, fins i tot amb el dubte de que “el sistema” va ser qui va destruir el moviment “antisistema”, ja dic, aquest robots que fem servir ara per a comunicar-nos, son la droga que ens van imposar, i ens destruirà, a l’ésser humà, és un arma, i no es recicla…
    Com deia Carl Sagan poc abans de morir (96) “som just en el punt en què l’humanitat pot decidir continuar aquest viatge espacial i desconegut utilitzant tota mena de robots creient només en la matèria, o decidir en aturar aquesta aventura arriscada de la que depend el futur de l’humanitat, i cuidar més els valors, doncs si en alguna cosa es distingeix l’ésser humà en l’amor…”
    Sembla que avui dia ja no hi creu ningú, l’home, fa segles i a través de l’història, va anar delegant la part sentimental a la dona, com a símptoma de debilitat…. després va resurgir el moviment hippie tornant a l’amor en l’ésser humà sense distinció de sexe, va ser un renaixement espiritual… i ara reivindiquen sensibilitat a través de l’homosexualitat… i en aquest moviment també es fa sentir més la part “masculina” que “femenina”, canvi de papers. Com diu Sagan, en aquest punt estem.
    ¿Cap a on anem? Ningú ho sap. Però com deia Martin Luther King, “Aunque supiera que mañana iba a terminar el mundo, hoy, plantaría mi manzano”.
    Per això, en a mi, em serveix tot el que han dit altres, han escrit altres, com Ayn Rand; “La conciencia es lo que llamáis alma o espíritu, y a lo que se llama “libre albedrío” es la libertad que tiene tu mente de pensar o no. Esta es la única elección, tu única libertad”.
    Agafo tot el que em serveix d’aquí i d’allà, és així, junt amb l’experència, intentem crèixer obrin consciències, amb drogues o sense, la persona és la mateixa. Em comsidero afortunada de tenir la pintura i la literatura. I sobretot, sempre, la natura, la bellesa de la vida, és la meva droga.
    Si ja deien els grecs que “el verí és la dosi” i deia Hoffman que les drogues de substàncies menys perilloses aparentment està demostrat que a la llarga anul.len neurones i així la personalitat, serà veritat, hem vist caure moltes amigues i amics, no? Anys i anys que es parla d’això, no pas ara, que només en fan cinc céntims per a recordar que és verí, com deia el Dr. Broggi, (ja vaig dir) “la prohibició és el que fa mal, perquè obra les portes al mercat negre i d’aquí l’excés de consum i el no saber utilitzar-la adecuadament”

    Encara que sigui nova Lluna sembla que segueix plovent, però m’agradarà tancar aquest comentari mig adormit recordant i fent petit homenatge a un gran pioner del rock que ens ha deixat… bon viatge*Bo Diddley
    Bons somnis a totes tots, i bon ritme!

    http://es.youtube.com/watch?v=xhuEV17YZes

12. Gerovitamine

    4 de juny 2008, 12:33 PM

    12

    Cada principi de segle el que venen no son renaixements, si no mes
    aviat crisis i aquest segle no serà una excepció; la crisi social, política, econòmica i ecològica es veu venir. En tot cas, diuen que cap el 2050 es recolliran els beneficis de les succesives crisis, pero llavors amics, ja estarem“tots calvos” que diuen.

13. Eva

    4 de juny 2008, 11:49 PM

    13

    Gero, les crisis, històricament, son cada 25 anys, recorda la del petroli al 73, i segueix segueix, es va tapar amb la imposició de la tecnología i aquí està la demostració, donant raó als robots, això fem (ho deia ben clar en el meu article “Només volíem la LLuna”) I històricament a principis de segle, superades “teòricament” (amb guerres) les crisis económiques, venen les espirituals, i el renaixement. Però justament aquest segle XXI del que ja portem 8 anys de “crac” total amb les “torres bessones”, sí és l’excepció de moment, aquesta és la sorpresa, o no, doncs repeteixo la tant sabuda i adient frase d’André Malraux ;“El segle XXI serà espiritual o no serà”.
    I lo fotut és que els joves (que en teoría son la futura humanitat) de fa temps diuen “no serà”. Preocupant, ¿no creus? I nosaltres, els grans rebels ¿qué hem fet? ¿qué estem fent? Si a nosaltres sembla que tot ens importa una bleda ¿qué esperem d’ells, dels que venen i son al radera?
    Encara que potser ja son devant, som nosaltres que anem quedant enrera…

    Lo del 2050 no sé d’on ho treus, ¿dels polítics economistes potser?
    Si entrem en profecíes podriem parlar de la dels “mayas” dient que, (traduïnt del seu calendari) al 2012 (d’aquí a 4 anyets) es repetirà el que tantes vegades s’ha repetit a través de la història i que ha fet desaparéixer tantes civilitzacions; tsunamis, volcans… recordes Pompeia, oi? Per exemple. Aquesta civilització s’està extingint, basada en la gran mentida de la religió i farsa moral, ja no s’aguanta de fa décades, aquesta era la nostra primera lluita, la “anti-sistema” ¿Has oblidat els motius de la revolució dels joves dels 60-70s? L’orígen, el motiu, era aquest.
    I era la defenssa i tornada a la natura perquè es veia a venir el desastre ecològic que estem patint…
    I patint patint patam patam aquest conte s’ha acabat, en l’article “Només volíem la Lluna” crec que ho manifestava bastant clar, avui he rebut carta d’en Pau Riba dient que la majoría ha oblidat les horribles motivacions de la nostra rebel.lía, i que ningú vol saber la veritat. Així, potser, molts pensen que el que vaig explicar en pocs folis és inventat… no m’ha semblat que ningú (excepte tu potser) hagi reflexionat ni acceptat de bon grau aquest article, aquesta realitat. ¿De què ens queixem? ¿Què estem fent? Ho teniem a les nostres màns i ho hem deixat anar… aleshores val més callar, però ja deia Luther King que lo perillós i preocupant no son els criminals, sino el silenci que els hi permet actuar.

14. pulchrum

    5 de juny 2008, 05:08 PM

    14

    Cuando digo que REPSOL me importa un bledo, me refiero a que no está en mis manos como ni que símbolos utilice la multinacional para su publicidad. Lo que sí está en mis manos es no darles audiencia y ahorrar y reciclar al máximo la energía.

    Cuando hablo de la producción y la vida como acto poético, me refiero a la vida en sí y la actitud que adoptemos frente a ella; hagamos lo que hagamos; nos dediquemos a lo que nos dediquemos.

    Conozco personas, que aún sufriendo enfermedades degenerativas, cuando miro a sus ojos veo en ellos la chispa y el brillo de la inocencia infantil, y son capaces de mantenerse activos y creativos.

    Otros que en el transito de situaciones muy difíciles, transforman el dolor en arte.

    La visión pesimista, apocalíptica de la vida no creo que favorezca a nadie, empezando por el que la practica. Los que vivimos el Rollo en los años 70, tenemos un buen bagaje. Fue el triunfo de la inocencia y de la fe de los que nada esperan; hasta que llego el caballo, para qué entrar en detalles.

    Esa fe sigue estando dentro de nosotros ¡que aflore!. Esta web es una de esas flores, cultivémosla con alegría. El silencio es como todo, cuestión de dosis y ritual. Hablar de lo que pudo haber sido y no fue ¿de qué sirve?. Hablemos de lo que es, y esta web, es.

    Como recuerda Enric Casasses en su librito “La Foneria i el paperer”; por cierto, una delicia de libro, es una recopilación de algunos de sus artículos epicúreos publicados en prensa:

    “Epicur ho diu, no t’hi capfiquis: les coses, o bé passen per necessitat, o bé per voluntat, o bé per casualitat”.

    “La mort no és res per nosaltres, diu la sentència d’Epicur, i el simbol de la voluntat és… l’amistat”.

    ¡Salud! amigos en Dionisos y Epicuro.

15. Eva

    5 de juny 2008, 07:57 PM

    15

    Sólo una pregunta por curiosidad, pulchrum, ¿eres Marta?

16. quil_pil

    6 de juny 2008, 12:00 PM

    16

    Podem ens deixem de profecies i teories i cultivem l’amistat i altres herbes i pocions, la festa i la xerinola, proposo una trobada per celebrar l’aniversari d’aquest any sense nom, en algun lloc del cosmos, preferiblement Barcelona ciutat, que amb els seves tares, continua sent una peça de gran qualitat i bellesa, amb un estampat acolorit i impregnada d’olors, varietat, poesia, natura, òrgans genitals, llum i un sens fi d’adjectius, pronoms, adverbis i més. Que s’apunti tothom que vulgui acompanyar-nos.
    Be positive!
    (total per dos telediaris …)
    S’accepten suggeriments

17. pulchrum

    6 de juny 2008, 05:03 PM

    17

    Mi problema es la elipsis. Aúnque…A buen entendedor con pocas palabras basta.

    quil-pil ¡Olé torera! a la arena, al ruedo, a la faena.

    ¡Salud Eva! ¡Salud quil-pil! amigas en Dionisos y Epicuro, hermanas en Eleusis.

18. Eva

    10 de juny 2008, 01:45 PM

    18

    Cuidado, pulchrum, marta o quien seas, a mi no me impliques en tus cinismos e hipocresías ni amistades ni hermandades, mis viajes a Eleusis los hago yo solita o eligiendo mis compañeros/as de viaje.
    Ya has dejado en evidencia tu nivel de amor amistad solidaridad hermandad y por supuesto tu “condición femenina”.
    No te esfuerces, ya has demostrado que eres la más “macha” no sólo de la web sino del mundo entero, lo has dejado claro. Quédate con tus honguitos y tus poesías, con tus ampliaciones y tus contradicciones, pero a mí no me impliques en tu viaje.
    No sólo has demostrado una total ignorancia histórica de la lucha de la mujer sino una grave falta de respeto, no hace falta decir hacia tí misma también.

    ¿Eras tú que preguntabas dónde estamos las mujeres? ¿Eres la misma? ¿Buscabas solidaridad o te buscabas a ti misma? ¿Dónde estabas cuando apareció una mujer explicando su lucha por su hijo y por sí misma enfrentándose a todos los poderosos franquistas fascistas de la época? Tus cinismos e hipocresías van más allá de una simple elipsis.
    Has ofendido una memoria histórica, has ofendido a muchas personas, a mí a mi hijo y sus amigos, a muchos jóvenes , hombres y mujeres que han sido víctimas y sienten marcadas sus vidas. ¿Ahora dices que la lucha pertenece al siglo pasado? Querías oxígeno para esta web, ya la tienes, ya me retiré, ¿Ahora sales tú hablando de amor amistad y hermandad? Creo que tu problema más allá de una simple elipsis.
    Así que no quieras implicarme en tu viaje, primero deberías darte un buen baño de humildad.

    Ante todo, las personas, se distinguin por su bondad, y sin esa base ya te puedes ahorrar el viaje.

19. ffanes

    10 de juny 2008, 10:06 PM

    19

    Amiga Eva: La bondat es molt bonica, però...De vides marcades n’hi han a dojo, jo en conec moltes . Per exemple a l’Istitut Badalona 9 , de sant Roc, a Badalona. Això si , els seus pares no han tingut l’ orgull de lluitar contra els poderosos franquistes. I ells , els seus fills, no es senten ofesos per un grup de hippis dels setanta. Es cagan en tots nosaltres i en tota la memoria historica que calgui. Tan sols han vist el diable i mai sabran res de Eleusis, elipsis i mandagues.
    El nostre racó de flors, gaites i bondat existeix soposo, no cal fer tanta propaganda
    Ara ja només falta que ens les fotem nosaltres per escrit, aquí.

20. Eva

    11 de juny 2008, 12:48 AM

    20

    Amic ffanes: Et recordo que vas ser un dels que “en les fotem per aquí”, dient el que em vas dir i no cal recordar-t’ho, però tinc bona memòria, i em vas fer mal parlant-me com si jo me les volgués donar d’alguna cosa i fins i tot burlant i menyspreant els comentaris d’altres persones que a mi tampoc m’agradaven, però vaig intentar respondre amb un mínim de cortesia respecte i sensibilitat, com et vaig respondre a tu, com intento respondre’t ara. Doncs tots som persones, tots patim i tots intentem fer millor les coses.
    No cal que tornis a recordar-me gent del Raval o Badalona ni vides marcades en la pobresa i etc., doncs primera, no saps de mí més que el suposo has llegit, i pel que sembla no vas entendre gaire, i no és retret, cadascú és com és, però tornes a dir coses ofensives que torna a demostrar que no has entés gaire la meva lluita posició i situació, la del meu fill i altres fills com ell=persones.
    Sé molt bé que la meva historia no és única, potser ho sé molt més del que imagines. ¿Creus que tinc “l’orgull d’haver lluitat contra els poderosos franquistes” com em dius? Tant de bó l’haguessis tingut tu, encara que no le desitjo a ningú. I per això segueixo lluitant i lluitaré fins al final. No ho dubtis.
    així que no prejutgis, ffanes, doncs com diuen els indis cri del Canadá: “Abans de jutjar a una persona has de caminar cinc Llunes amb els seus mocasins”.
    En cap moment m’he ficat amb tu ni amb ningú de vosaltres, ans al contrari, he procurat recolçar la majoria d’escrits pel fet d’aportar, intercanviar, perquè em reconeixia en vosaltres ì creia que vosaltres en mí. Per aquest motiu justament, vaig creure que era el lloc ideal per a explicar una historia que és un bon testimoni d’aquella época i lluita, encara que sigui del segle passat. ¿De qué estem parlant aquí?
    Sembla que no vaig ser ben acceptada ni ben entesa, i per aquest motiu justament, el vaig retirar, per a no incomodar, no sortir de la vostra línea i tornar a deixar la web lliure a la vostra onda, com li vaig dir a Kanti per mail.
    El que hauries de criticar, vista la teva defensa o indignació, son els comentaris que sí son una ofensa per a tantes persones, vives o mortes, sobretot dones, que porten segles lluitant a través de la història, justament per a que no hi hagin nens/nenes que es “cagan en tot” com dius, i mai sabràn què és Eleusis o altres coses de l’història de la humanitat. Per això la lluita, per a evitar ignoràncies i patiments. Nosaltres no som més que una continuitat de lluita, i continuarà si no intentem aturar les injusticies, encara que demà dessaparegués el món. I mentre escric això, sé que hi ha dones i criatures que estàn caient i moltes no es tornaràn a aixecar.
    I això em dona força per a continuar, perquè avui encara sòc viva, i demà potser ja no.
    La bondat, no és només bonica, com dius, és necessària, i és aquesta la única obligació i deure que tením els éssers humans, intentar ser cada dia millors, encara que cada dia ens sentím pitjor. Això ja ho han dit moltes persones savies, intento aprendre i fer-ho bé.
    Vaig renunciar a tot perquè no volia embrotir.me, i això he continuat fent tota la vida. Igual que faig ara, si em sento “ofesa per un grup de hippis” com dius, em retiro. No vull provocar malentesos ni incomoditats.
    Però sempre respondré quan sigui necessària una mínima defenssa de la dignitat humana. Recorda el que deia Gandhi: “Dios mío dame humildad pero no me quites la dignidad”.

    Avui m’ha arribat de part de “joves hippis” amics, un mail demanant la signatura contra la llei d’abolició de protecció infantil que el govern intenta establir a sud Àfrica, i és que una nena de tres anys ha estat golpejada i violada (encara és viva) perquè ara existeix la teoria de que el sida es cura si tenen relacions amb nenes verges…
    Ho dic perquè veig que a tu també et preocupa l’infantesa.
    ¿Creus que ha acabat la lluita? La revolució de la dona encara no s’ha fet, perquè és la revolució dels valors humans. crec que és aquí on estem. I aquesta és la realitat.
    Si vols saber més o signar en contra d’aquest criminal costum es faci llei, m’ho dius i li faré arribar per correu al Jordi. Si us sembla. Potser surt de l’aire d’aquesta web. Però jo diria que això ha d’anar arreu.
    Si no és així, demano de nou disculpes.
    Salut ffanes, i gràcies

21. quil_pil

    11 de juny 2008, 11:34 AM

    21

    Simplement dir que no m’agrada el caire que està prenent l’article d’un any sense nom, no va par aquí l’historià, no entenc aquesta manca de respecte e intolerància.
    Quan una persona expressa les seves creences, ha assumir que hi hagi gent que no pensi d’igual manera i acceptar comentaris o crítiques, això es la llibertat d’expressió que espero i em sembla que practiquem en aquesta web.
    Eva, penso que estas magnificant molt tot aquest tema, que tens la sensació que el mon està en contra teu i segurament no hi ha per tant. Has tingut un espai lliure on explicar la teva història i has rebut una sèrie de comentaris a favor i alguna crítica d’opinió, res mes.
    Busca l’amor dintre teu i com diríem als setantes ¡bon rotllo!
    quil_pil

22. pulchrum

    11 de juny 2008, 09:07 PM

    22

    Nada más lejos de mi ánimo que la ofensa. Eva, si mis palabras han ofendido o herido a ti, a tu hijo, a sus amigos, o a quien sea. Ruego me disculpéis.

23. Eva

    11 de juny 2008, 11:37 PM

    23

    Salut, quil_pil,
    només dir-te per a la teva tranquilitat, que surtosament i en cap moment tinc la sensació de què el món vagi en contra meu, faig un somriure, no sóc tant important, sempre dic que el món s’ha fet sense nosaltres, això és només el que ens hem trobat i intentem evitar el què, per consciència i experiència, creiem que no és bó per a l’ésser humà. El que dona plaer i alimenta l’ànima i el cor és bó, el que fa patir és dolent. Així de senzill.
    I sortosament també tinc molt d’amor fora i dins meu, crec que sempre he deixat clar que l’amor és la veritable força i salvació de la humanitat.
    Els que fan mal son els que no saben estimar, i volen convertir el teu amor en corrupció.
    Gràcies, quil_pil, bon rotllo, i somriure*

    Gràcies a tu també, pulchrum, bon rotllo també, recordem el principi del moviment hippi, “pau i amor”

    Al dir pau no he pogut evitar pensar en Pau Riba, que em va fer arribar una opinió molt bonica del meu article “Només volíem la LLuna”, ens coneixem des de Formentera, i hem fet, sense saber, una mica la mateixa ruta de les estrelles, les de veritat, les del cel damunt la terra..
    Per l’estimació que li tinc i l’estimació que m’ha mostrat voldria arrodonir aquest llegat de pau i pau amb pau, transcrivint algúns fragments que crec son una obra d’art, bon testimoniatge del que va ser i ara és la societat, i fins i tot per a donar-me ànims com ho ha fet, transcric algunes frases del seu escrit opinió sobre el meu article que amb tant d’amor vaig escriure per a tots “els meus pòtols místics”...Diu en Pau:

    “m’ho vaig passar molt bé amb la lectura de la teva narració, de veritat, em va agradar molt, deixant a banda que es tracta d’una narració fluïda i atemperada, entenedora, sense pretensions i amb sorprenent senzillesa, com aquell que explica un conte, vas descarregant el verí amb l’estratagema juganera de qui fa l’avioneta per fer menjar una sopa que al nen no li agrada, vaig xalar a l’anar reconeixent tots els tics de l’època i de la societat hipòcrita i corrompuda que imperava aleshores. (...)
    m’ha agradat llegir.lo perquè avui ja ningú no en parla i ja ningú no se’n recorda. i no em refereixo a la revolta jovenil sinó a allò que la va provocar, als aspects horrorosos, insuportables, d’aquella societat moralment corrupta, èticament obsoleta, masclista, militarista, capitalista i, sobretot, dominada per una església catòlica d’iguals o pitjors atributs que ho impregnava tot, tots i cadascun dels actes de la vida. ja ningú no és capaç de fer-se càrrec de com era la societat d’aleshores, quan encara ningú no s’havia atrevit a parar.li els peus ni a plantar.li cara ni a demanar.li explicacions. quan encara ningú no havia sabut posar sobre la taula una altra escala de valors, una nova actitud
    davant l’existència i un respecte per l’entorn, per aquella natura que el perogrés despreciava i malmetia a ulls vista… quan encara ningú s’havia atrevit a cantar-i la canya, que és el que vam fer nosaltres la generació maleïda, mal vista, silenciada amb el simple fet de girar-nos ostentosament d’esquèna per assajar maneres i comportaments d’acord amb el nou sentir. ara tot allò sembla impossible, es deuen pensar que t’ho inventes, o que això només passava en les famílies podrides de pasta.
    avui la corrupció i la decadència segueixen igual o pitjor una decadència que no anés a pitjor no seria decadència, sobretot pel que fa a l’església catòlica (factor molt important, jo crec que crucial), però els nous valors i la nova ètica s’han anat obrint camí i fan de contrapès, suavitzen els comportaments, han minat la impunitat i la flagrant, espantable irresponsabilitat i inconsciència amb què s’actuava aleshores, abans de la revolució dels 60-70. psicològicament parlant, la societat s’està tornant més assenyada, més responsable, i ja no entén, no vol entendre, no vol ni recordar, fins a quin punt havia estat eixalebrada i psicòtica, i no precisament de locus simpàtics… sinó + aviat d’obcecats assasins sense escrúpols, capaços de tot i sense més ideal que el diner i la possessió. tot i que avui no s’acaba d’entendre ni de tenir en compte, als 60-70 es va obrir una bifurcació, una via lateral, que és per on la civilització, renovada, alliberada per aquella catarsi, s’encamina al futur, mentre que la via central acaba de corrompre’s i s’aboca al col.lapse

    la teva narració m’ha agradat perquè tot això hi és i s’entén a la perfecció. i no comprenc això de les crítiques si no és per això que et deia, que la gent prefereix no saber. la gent prefereix papallonejar entre una via i l’altre i no saber exactament què signifiquen ni què està passant. prefereixen confondre-les, pensar que és una sola i posar-se davant la tele perquè li omplin el cap de merda i li digui què ha de comprar així que surti al carrer. els molt estúpids prefereixen actuar com a alienats abans que saber que estan realment alienats i intentar fer alguna cosa per deixar d’estar-ho. és una pena. però la via que vam obrir segueix oberta, malgrat els reiterats intents de silenciar la història,
    malgrat el silenci i el menyspreu, i em sembla magnífic que hi hagi qui no es deixa subornar, qui no hagi sucumbit a l’encant de la cosa fàcil i qui les canti clares, sense sang i fetge però sense concessions. també m’agraden algún aspectes literaris, com quan encadenes tres o quatre adjectius sense posar-hi comes, però això no cal que t’ho digui. et felicito.”

    I jo t’agraeixo, Pau, a la terra i al cel*

    Personalment, com a persona que va viure els 70 en plena lluita entre dos móns tan opostos, aquesta senzilla descripció d’en Pau em sembla magnífica, per això he transcrit aquests fragments, perquè crec que a vosaltres també us agradarà llegir.los, encara que algúns pensin que és per a posar-me medalles, igual que pensen que he volgut fanfarronejar de pertanya a la familia Samaranch amb el meu escrit, esperava, certament, que en aquí s’entengués el que hem patit el meu fill i jo per aquesta causa justament, com a fills dels 70, com tants, com a fills del nostre temps.
    En fi, només espero, de veritat, que ara s’entengui millor què vull dir amb “Només volíem la LLuna”. Només volíem això, pau, amor, alegria, natura, música i poesia…
    El que desitjo a tots
    Gràcies Pau
    Gràcies a tots*
    Eva Huarte

24. xavi cot

    16 de juny 2008, 01:01 AM

    24

    M´agradaria comentar una de les ultimes frases de l´Eva.
    “Només volíem pau, amor, alegria, natura, música i poesia…”
    Be dons jo vaig viure aquella epoca, em considero també un
    enrollat, i jo no buscava res d´això i la gent que conexia tampoc,
    (molts d´ells son mencionats en aquesta web).
    Més que pau volíem guerra contra tot lo que limitaba la nostra llibertat,
    era com si estiguessim en “busca y captura” permanent, sempre mirant que no haguesin polis al voltant perque no només ens perseguian per
    drogues sino només per portar el cabell llarg. D´amor cadesqú sabrá com li va anar, pero de perellas hi havien poques i les que han subsistit en el temps meyns, i “l´amor lliure” normalment es feia tan collocats que també es ves pogut fer “l´assasinat lliure” sense notar masa la diferencia.
    L´alegria no la vaig veure mai en els yonquis per exemple, tampoc en la gent que feia coses, potser satisfacció si els hi sortia be, pero no alegria.
    De natura, el Raval, o els suburbis amb carrers sense asfaltar…
    De música els concerts als que no podies entrar per no tindre diners, això si, ens divertiem amb les avalanxes i fugin de les cargues de la poli; i la poesia era lo que deien els borratxos mes experimentats als bars.
    Al 77 va començar el punk a Barcelona (just després de les Jornades Llibertaries), era lo que donaba resposta a la realitat del moment, la majoria de enrollats ja estava massa penjat de l´heroina o potser estaven prenent el sol a les illes, i aquets 3 anys finals, dominats per el punk encara meyns de lo que dius en la frase.
    No vull pintar ho tot de negre ni molt meyns, pero jo quan parlo de enrotllats no em refereixo als hipis sino a tota la gent que va entendre
    que la vida no es fer lo que et diuen, sino que tens que buscar el teu propi camí, coincideixi o no amb lo establert, i això també engloba als hipis pero a molta mes gent.
    I si parlem d´ Anglaterra o els Usa, al 70 ja el moviment hipi agonitzaba,
    el Glam rock, el Hard Rock, etc tenien molt poc a veure amb eln hipis
    i era, entre altres coses lo que havia als 70s a fora.
    Per suposat tot es pot matitzar, i tot lo que es digui serveix per composar
    el puzzle d´aquella decada, i la foto que surt al final es tan amplia que
    segur que tot nosaltres ens quedariem bocabadats amb coses que no sabiem que s´estaven fent en el mateix moment.
    Xavi Cot
    (disculpeu el meu català, sobre tot en la mandre de posar accents)

25. geromax

    16 de juny 2008, 08:01 PM

    25

    És molt clar que la dècada dels setantes va tenir dues parts ben diferenciades. És per aquest motiu, (per exemple) que vaig fer la Discografia del Rotllo fins al 75 i fins el 80.

    (A mi també en costa molt posar accents en català)

26. Eva

    18 de juny 2008, 02:18 PM

    26

    Avui que vaig fent repàs de totes les novetats, bones, a la web, veig també aquest comentari de Xavi Cot, i potser seria millor no dir res que ja he dit prou, però no és que ho pintis negre, xavi, és que ho pintes negríssim, possiblement consequència de que ho vas viure amb els “grissos” devant o al radera, entre ambients de fum i etc.

    Com ja he dit clar en altres apartats i diu bé en geromax, erem diferents, ens barrejavem però no tots érem iguals ni ho vam viure igual, ja vaig dir, els okupes tampoc son iguals, i cadascú viu la seva joventut segons l’herència de caràcter genétic i posició social o familiar. El meu moviment com dels meus amics/es i les meves germanes, va ser espontàni, sa, i entre les meves germanes una va viure amb totes les drogues que vulguis i les altres no, entre les meves amigues i amics el mateix, entre els músics… hi havia de tot!
    I l’alegria la portavem als gens, i el sentit de llibertat també, l’amor arreu, tot tipus d’amor, no parlo de parelles com sembla que et referéixes. Utópica em deien, surtosament, sí, sempre dic que finalment tots neixem d’una utopía… i tot moviment provoca música.

    Segueixo insistint, manca la literatura, que potser fem aquí una mica.
    O intentem, el meu pare sempre deia que l’història l’haurien d’escriure els perdedors. Si som guanyadors o perdedors en a mi tant em fa, jo volia felicitat per a tot hom, per a tota la humanitat, prou guerra, era el meu sistema anti guerra. Amb la pau i l’amor contra la guerra. No podiem fer servir les mateixes armes, ho teniem perdut, com es va veure.

    La meva lluita també va ser corre devant els grissos amb altres amigues i amics, però sobretot, era lluitar anant de despatx en despatx cara a cara amb tots els poderosos i ministres franquistes i feixistes… i alguns d’ells els tenía a la pròpia casa…

    Hi ha moltes maneres de viure i lluitar, no ens podem etiquetar nosaltres mateixos pel fet d’haver viscut en el mateix espai temps.
    A l’any 1983 o 85 (no recordo bé) vaig publicar a “El Correo Catalán”, un llarg reportatge titulat “Formentera, la tierra incontrolada”, el van retallar perquè era massa llarg (com quasi sempre) i havia pensat de penjar-lo en aquesta adient web, però ara no ho sé, estic de descans, tot i així us apuntaré uns fragments que parlo del canvi hippi al punky:

    “La mayoría había escogido la parte más alta de la isla, “La Mola”. Jimi Hendrix y Bob Dylan acababan de abandonar su refugio espiritual, su musa fosforecente, sus cuatro paredes adornadas con tapices indios o incluso la fotografaía de su payesa o vecina, cubierta con grandes faldones y pañuelo negro y sombrero de paja sobre la cabeza, dejando sólo a la luz del sol sus manos y su rostro siempre escéptico o risueño, nunca mediocre.
    (...)
    En los meses estivales las noches de Luna llena era siempre una gran fiesta para la isla. Todos podían apuntarse al baño de mar a la luz de la Luna llevando consigo tan sólo una botella de vino de la tierra o una guitarra. Al amanecer, se adoraba el Sol bajo los efectos del hachís africano.
    Eran los primeros sueños o los últimos acordes de una generación que buscaba en lo místico una explicación a lo que nadie entendía, que intentaba huir de lo establecido. En Formentera encontraron todavía un trozo de tierra y mar vírgenes, donde podían soñar, ya que el mundo había olvidado que todo, en el fondo, está hecho a base de sueños.
    Ellos prefirieron entrar en el mundo del olvido también.
    (...)
    Cuando parecía que económicamente la isla se iba equilibrando, amanecieron de pronto (hace unos cinco años) unos niños de once y trece años con los cabellos recortados como gallos a punta de pelea. Ellos mismos inventaron sus ropas negras ceñidas a sus cuerpos flaquísimos, como las lagartijas del lugar, que son por excelencia las dueñas de la isla. Dibujaron paisajes geométricos alrdedor de sus ojos, se oscurecieron los labios en señal de duelo, y ataron cadenas y clavos sobre cuero sujetándose los tobillos, las muñecas y el cuello. Era los primeros punkies hijos de los primeros hippies, que habían nacido nadando en una atmósfera de humo y un futuro muy incierto, aunque el futuro para ellos no existía. Ellos fueron los primeros en dar la alarma de que algo iba a cambiar…
    (...)
    la época gloriosa, los sueños elevados y las melódicas canciones habían terminado. Los viajes a Thailandia o India pasaron a ser norma de los inmigrantes residentes en la isla. Las aventuras en Africa sólo un recuerdo sin deseos de volver. Ahora van todos de “camello” en busca de “caballo”. Ellos son los “yonquies”, que no puedes evitar de verlos en cualquier pate de la isla, porque se han hecho allí....”

    Ja vaig dir en el seu apartat que la paraula “rollo” mai la vaig sentir a Formentera, sino al arribar a Barna, i es referien als que fumaven, enrrotllaven el paper i etc. i s’enrrotllaven psicològicament bé, etc. etc.

    Però sí vaig veure néixer els yonquies i els punkies a Formentera, jo vivía, observaba, com diu Lord Byron “iba entre ellos pero no era de ellos”, com altres que viviem i observavem, i treballavem i lluitavem…
    i així continuem

    Lo millor, crec, per a celebrar aquesta bonica festa de Lluna plena i Sol cenital com he celebrat sempre, es posar-vos aquest divertit vídeo amb el principi de tot, el neixement de Lluna i el Sol, de l’home i la dona, i com finalment no som més que titelles… i els déus es diverteixen.

    http://redir.mivzakon.co.il/use/use.aspx?id=20325

    Espero que nosaltres també!

27. maria

    18 de juny 2008, 04:33 PM

    27

    Molt guapo el vídeo! Gràcies Eva.
    I també estan molt bé les paraules de tots plegats, tot són diferents cares del mateix cristall.
    ... i parlant de cristalls, aquí us deixo anar un Vinyoli:

    Sovint, sovint, l’home s’oblida
    del més secret i del més gran
    Com un infant juga a la vida
    i s’embriaga del seu cant
    Els dies venen i s’en van

    Però de sobte, no previst,
    allò més greu que dintre seu madura,
    en el seu cor estranyament fulgura,
    com un diamant trist.

28. xavi cot

    18 de juny 2008, 06:54 PM

    28

    Eva, per suposat que hi han moltes maneres de veure ho segons l´experiencia personal de cadesqú, en això estem d´acord.
    El meu escrit anava per el titol d´aquest apartat de la web,“un anyet de LWSN”. Sobre qué va aquesta web? sobre la década dels 70s? sobre el rotllo? sobre lo que van fer un grupet d´enrotllats a la primera meitat dels 70s? sobre lo que van fer durant tota la decada?...
    El Gero diu de dividir ho en 2 parts, tallades al 75, es una opció pero discutible, no es tan facil datar el canvi, per posar un exemple la Propiedad es un robo” es va formar al 76, tenia molt que veure La propiedad o els Perucho ´s amb el festival de Granollers?
    En la meva opinió Gero, el tall s´hauria de fer al 77, entre Les Jornades Llibertaries i el festival de punk de l´Aliança del Poble Nou, i això mirant-ho
    en general, en particular cadesqú va fer el canvi en moments diferents,
    hi han que encara no han fet el canvi i d´altres que es van “desenrotllar” rapit.
    D´altre banda no es ben cert que els punks fossin els fills….. Molta gent
    enrotllada de primers dels 70 va evolucionar cap el punk, les revistes
    (Star, etc) els locals (Zeleste, Magic, això si amb retard) fins i tot programes de radio con el Clan de la 1 del Pallardó, o gent com el Picarol
    que va viure activament tota la primera part dels 70 i va fer Radio Pica amb
    molt de musica punk. Jo mateix d´organitzar concerts dels Perucho´s,
    de Fussion o Secta Sonica a fer los de punk. La mateixa Banda Trapera del Rio al 77 va actuar a les Jornades i 3 mesos despres al festival de punk, així que crec que va haver un canvi d´actitut pero no necesariament de gent. Això es lo que crec que hauriem de debatre en aquest apartat, qué abarca aquesta web?
    Igualment, si es tracte de reunir material d´aquella epoca o fer un forum sobre la mateixa, o fer les dues coses.
    A mi particularment lo que m´interessa es sapiguer coses que van pasar en aquella epoca a Barcelona, per posar en contexte la meva propia experiencia
    no m´interessa opinar sobre….perque han pasat mes de 30 anys i sembla demostrat que els records es van modificant amb el pas del temps, que potser eliminem els dolents i ens quedem amb els bons o
    com a mínim els distorsionem
    Jo no puc pensar igual que fa 35 anys, ni tan sols sé de cert lo que pensava llavors ni lo que em motivaba, m´interessa sencillament sapiguer qué va pasar, i de pas rendre homenatge a tota la gent que va intentar fer coses llavors i que no caiguin en l´oblit.
    Per aixó per exemple el video de les Jornades del Johnny es molt interessant, ensenya les Jornades, a gent que hi era i de pas recordem un cop més al mateix Johnny, un 10!
    Xavi

29. Eva

    18 de juny 2008, 07:25 PM

    29

    Jo crec que parlem tots, “jóvenes y jóvenas” com va dir la Carmen Romero esposa de Felipe González en un mal intent de “neutralitat” quan el PSOE va pujar al poder, aquesta expressió només l’haviem escoltat al Cantinflas en una pel.li, potser la Romero ens avançava de què el següent president seria un “cantinfles”... pura comèdia tot, va començar el temps d’artifici, la revolució tecnològica i així aquest món “virtual”.

    Fora bromes, xavi, em fa gràcia perquè molt possiblement ens coneixem si has organitzat concerts de Fussion Secta Sonica La banda trapera…
    hauràs vist ben clar a Josep Mª Doménech tocant el trombó de bares amb la seva perilla i la seva típica camisa de quadres … hauràs vist uns quants al docu de Jornades Llibertaries del 77, molt bé.

    Crec justament que al 77 hi va haver un canvi, si el viviem nosaltres personalment, individualment, que formaven part d’aquella “revolta social” pel fet de ser els joves del temps, és que realment existía el canvi, i va ser quan molts van anar del llum a la foscor, de la LSD a la heroína, tota història té el seu llum i la seva ombra, com cada ésser humà. Com la nit i el dia. El sol provoca ombres i la Lluna és el diamant de la foscor… metàfores.

    Quan parlo dels punkys fills dels hippies transcric del reportatge que vaig escriure “Formentera la tierra incontrolada”, així era, doncs van ser els primers punkys que vam veure a l’ílla, nens d’onze i tretze anys que ja manifestaven la seva psicología i caràcter, tots de negre, al contrari de la mare vestida de blanc o roses i blaus… que van caure en la “foscor”, així és com jo ho vaig veure i viure, sempre pujant i baixant dels vaixells de la Transmediterrània entre Barna i Balears, i “La joven Dolores” a Formentera. A cada viatge anava veient els canvis d’un lloc i altre. I sempre, a Barna. arribava el moviment més tard, i era més polític barrejat amb els que no es moviem de ciutat. A Formentera justament ens aillavem de tot… en fi, que sempre s’ha dit que totes i cada una de les vides de cada ésser humà pot ser novelada. Tenim material!

30. gerodisc

    18 de juny 2008, 08:02 PM

    30

    Hola a tots,
    Tan sols dir que la Discografia està tallada en el 75 per una qüestió practica; donar parts iguals al dos escenaris i per un altra part perquè
    als 70’s un disc podia trigar dos, tres o més anys en fer-se popular. Així hi ha LP’s editats als darrers 60’s pero que van eclosionar a principis dels 70’s i LP’s que van tenir molta acceptació al 77 pero enregistrats al 75. Si no recordo malament els disc de Perucho’s va ser publicat al 1981.
    Evidentment aquests decalats ja no es produeixen actualment perquè l’industria discogràfica no dona ni un respir a la maquinaria de llençar musica i els artistes no tenen temps de consolidar-se.

31. xavi cot

    19 de juny 2008, 02:47 AM

    31

    Gero més o meyns tens raó, per exemple els Velvet Underground van
    “eclosionar per molta gent al 75, 76…i els Velvet eren del 67, ja veus
    el retrás que portavem….pero crec que això ho podriem parlar en un altre secció, estaria molt bé, en aquesta crec que s´hauria de parlar
    d´aquesta web, de com es podrien clasificar els temes, les converses,
    etc, si es pot millorar… i ajudar a qui la fan.
    Eva i Gero jo crec que son molt bones aquestes converses, hi ha intercambi d´informació. Hi ha material con diu l´Eva
    Endevant
    Xavi

32. Gerovinils

    19 de juny 2008, 01:10 PM

    32

    OK Xavi, si et sembla podem passar el tema dels vinils a la Discografia.
    A mi també en sembla força interessant anar obrint l’aixeta de l’informació
    de la qual tu ets un pou sense fons.

33. jordi torrent

    21 de juny 2008, 03:58 PM

    33

    L’estiu del 74 el vaig pasar als USA. Jovenet enrollat barceloni, pensaba que ho sabia tot. Un dia, miran la tele em vaig trobar amb Sly and the Family Stone tocant en directa al Central Park (a la tele!). Va esser tota una revelacio. El Sly y la seva familia no entraban en la meva visio raquitica de lo “progre”. Altres mons s’estaven desenvolpant (mes enlla dels fills dels beatniks de qui jo mateix em consideraba emparentat). Aci os deixo el seu “Thank you!”:
    http://www.youtube.com/watch?v=rfzK1ck7xf0&feature=related

34. medianit

    25 de juny 2008, 12:48 AM

    34

    he resseguit tota la plana amb comentaris included i nomes volia dir que em sorpren la vehemencia de la resposta de Eva a Pulchrum; crec que no hi ha motiu.
    les notes de pulchrum son molt positives i educades; no entenc la resposta agresiva de la Eva (i em sorprenen tambe les faltes d’ortografia).
    en fi tampoc es important
    m’en agradat molt els comentaris i cites de Gero… i de Xavi Cot i com a final el cristall que ens dona Maria seria la millor manera de tornar al cami d’aquest primer any, sense rancunies

35. Eva

    25 de juny 2008, 09:58 AM

    35

    Medianit? ¿Qué vol dir medianit? Mig català mig castellà? ¿I tu dius que et sorprenen les faltes ortogràfiques? Doncs comences pel teu nom mal escrit, i altre que dius, “m’en agradat” lo correcte és “m’han agradat”.
    No sóc jo justament qui fa més faltes ortogràfiques en aquesta web.
    El teu intent d’anonimat és absurd, has entrat amb mala llet, i ningú s’ha de ficar en la relació d’altres persones i menys quan s’han demanat disculpes i s’ha agraït. Això son ganes de tirar llenya al foc.
    El teu “pique” és un altre, i és el teu problema.
    Aprofita el bon temps per a tirar-te a l’aigua
    Salut!

36. pilarQ

    25 de juny 2008, 11:43 AM

    36

    Hola Eva, soc Pilar una de les websmaster o com vulguis dir-li, d’aquesta web junt amb en Kanti i en Jordi i d’altres.

    Només dir-te que em sembla perfecte que cadascú s’expressi com vulgui, català, castellà, spanglish o com lis sortí de les pilotes, l’important es la comunicació i el que volen dir. Fa dies que vas introduir en algun article d’aquesta web el tema de les faltes d’ortografia i aquesta no es una web de normalització lingüística, precisament la generació a la fem referència en la seva totalitat van fer els seus estudis en castellà i per tant molts de nosaltres, jo per exemple, segur que fem faltes, valen.

    El que penso, sí es important cenyir-se mínimament als temes dels articles, si es vol fer altres comentaris ja existeix l’espai de conversa.

    En quan als pseudònims, la gent es lliure d’utilitzar-los, jo mateixa ho he fet i no veig el problema, es una opció.
    No se que passa, que tens un punt agressiu en els teus comentaris i crees conflicte, sempre que aquest enfrontament tingui a veure amb el tema que s’està debatent doncs em sembla correcte, però com pots comprovar moltes vegades no es al cas.

    T’envio aquest mateix correu personalment, per sí vols fer-me algun comentari i no continuar dins l’article amb aquests temes.

    Pilar xxx

37. Eva

    25 de juny 2008, 12:57 PM

    37

    Benvolguda Pilar, ¿per què no li dius això a la persona que sota el pseudònim “medianit” ha volgut descarregar la seva mala llet contra mi quan ja m’he retirat? Potser no ho saps i tens l’enemic a casa, o potser sí ho saps… prefereixo no dir nom, que això no té nom.

    Lo de les faltes ortogràfiques ja vaig dir que “l’important és el contingut”, i ho vam parlar amb en gero i érem d’acord, igual vaig dir que en els articles “hauriem d’intentar no fer tantes faltes”, d’aquí bé la persona “picada”, sí, ja sabem, ja ho hem dit que som d’abans de la normalització lingüistica, però el saber i l’intentar fer les coses bé no està mai de més. Així doncs, el comentari de “medianit” és el que no té lloc ni raó. Però no va contra tu, clar, el punt de mira sóc jo.
    Gràcies per la vostra atenció.

    Ves en compte si vols ser justa i sincera i observa com no vaig ser jo qui va començar a descarregar mala llet i agressivitat sino que vaig acabar tornant la que m’estaven enviant quan em vaig cansar d’aguantar i contestar amb educació i sensibilitat. Ja em vaig retirar i van continuar … ¿quí és quí? El que passa és que contesto, i no faig més que contestar el que m’envien, per dignitat. ¿A sant de qué el comentari agressiu i mala llet de “medianit”? I més ara, que la cosa ja estava tranquila.
    Així que et repeteixo, diga.li a la persona que hagi fet aquest escrit de mal gust descarregant el seu verí.

    I et contesto per aquí ja que em contestes per aquí, el correu electrónic el faig servir per les bones relacions i jo decideixo a quí accepto i a quí contesto. Parleu de les vostres coses i deixeu-me en pau com us havia deixat jo.´Algú per aquí va dir “volíem guerra” al meu oferiment de “volíem pau i amor”. Repassa bé els escrits abans d’acusar-me a mí. Potser t’estàs equivocant.

    Salut i pau

38. xavi cot

    26 de juny 2008, 12:55 AM

    38

    Madianit, a mí ara m´interessa recollir material del 75 al 85, per fer
    números rodons, apart de que son el anys que vaig viure (con conoci-
    miento de causa). No m´interessan les opinions 30 anys després, tampoc els records (perque el temps els distorsionen).
    M´interessan dades concretes, un disc gravat, un cartell aunciant una
    actuació, fotos, etc, perque això “va a misa”, i si es daten segur que ens sorprendem. Per exemple, hi ha a aquesta web una foto crec que es a la sortida d´un concert dels Perucho´s, algú ja preguntaba quan va ser,
    jo encara més, m´agradaría saber també on, quí va anar, com va sortir
    el concert, etc. Això per a mí es la historia de lo que va pasar, no les diferents interpretacions que pugui fer la gent 30 anys després. Estic segur de que estarás d´acord.
    Si tens material d´aquells temps pasa´l a la web perque el poguem
    compartir tots. Ja sé que costa, treure la pols dels papers, les k7s, etc,
    pero per demanar que no quedi.

39. jordi torrent

    11 de juliol 2008, 06:10 AM

    39

    Si, Xavi, material historic i menys nostalgia. Em sembla be, encara que jo tinc una versant nostalgica forta.

    Pero 75-85? No se. Jo penso que es mes interesant i “rodo” 70-80.
    En el 1985 ja feia temps que la movida ocupaba les portades del Hola i lo postmoderno les pagines culturals de El Pais. Dioptria es del 70, la Sala Villarroel es va crear en el 72, “El rollo enmascarado” surt el 73, aquell mateix any Incredible String Band toca al Palau de la Musica, Ajoblanco arriba el 74… Cap el 75 la cosa ja estaba molt avancada.

    Salut, amic.

40. pilarQ

    11 de juliol 2008, 10:18 AM

    40

    Penso que son dos moviments contraculturals diferents, el primer el del “Rollo” que comença la seva decadència amb l’entrada de l’heroïna a Barcelona cap a 1977, abans d’aquest any, el cavall, només es coneixia per la literatura o la música, però a Barcelona la seva existència era totalment nul.la, posant-li un punt i final al 1982, amb el cop d’estat que instaura la por al poder, primers casos de sida etc.
    L’altre moviment el dels “Punks”, comença a finals dels setantes cavalcant amb el del Rollo, però en un context totalment diferent i està clar, que alguns dels sobrevivents s’apunten a aquesta nova història, com es el cas del Picarol, en Xavi Cot i molts altres.
    Dic moviments contraculturals, ho van ser.

41. el quant-hi-ha-dades

    11 de juliol 2008, 01:54 PM

    41

    Me sembla que no estic massa d’acord amb el que dius, Pilar. Per mi el cavall no és el motiu de la davallada del Rotllo, sinó el refugi dels resistents que es negaven a acceptar la mort de la utopia i es negaven a passar pel tub del provincianisme cultural dominat (a partir del 76…) i a integrar-se en el sistema.
    A Barcelona el canvi és molt radical. El que marca un abans i un després és la mort del gran cabró. Abans del 75, les xarxes de solidaritat eren més sòlides i extenses: contra el franquisme es lluitava millor. Després del 75, es manifesta la cara menys amable del Rotllo. Recordem que el 77-78 actuava diàriament la “banda del gòtic” (batejada així pel fatxa policia-periodista Enrique Rubio). A nivell més general, el sentiment de pèrdua de les il·lusions també es manifesta. Apareixen els gurus que prometen a la penya una casa comuna.
    En resum no crec que parlem de dos moviments contraculturals diferents, sinó del mateix, amb una primera època centrípeta i una segona on el Rotllo intenta resistir, endormiscat i tancant en si mateix, però més radicalitzat i violent.
    Per descomptat que això és la meva interpretació i que cada un fa la seva en funció del moment i com ho va viure.
    Pel que fa al que deia el Xavi l’altre dia, penso que les dades són molt importants però per si soles no diuen res sinó van acompanyades del record i les paraules que intenten explicar-ho.

42. pilarQ

    11 de juliol 2008, 06:22 PM

    42

    Segurament vist amb el temps el traspàs del Rollo al Punk i segons ho va viure cada persona, podria haver estat un refugi per la mort de les utopies, ara mirat amb perspectiva i globalment, veig dues cultures ben diferenciades, al igual que ho van ser fora del nostre país, poc tenen a veure els joves d’inicis dels 70’s amb els dels 80’s, a part revelar-se contra la societat.
    Als 80’s em sembla que d’utopies, ben poques, va ser un altre rotllo per diferents motius, un d’ells la jugada política que ja tenien muntada el poders fàctics, on els llibertaris no tenien dret ni a un mínim espai, i un altre dels motius penso que va ser el cavall, ja utilitzat pels americans per desestabilitzar moviments non gratos per ells, ei! no t’oblidis, eren ells els que manaven. Doncs home si haguessin donat el cavall o coses millors per seguir creant i fent la teva doncs o.k., ara, no va ser el cas. Els anomenats “banda del gòtic” no actuaven més que per aconseguir-se les dosis, per res més que jo sàpiga.
    Els Punks eren molt més realistes i radicals, això de les utopies e il.lusions no anava amb ells.
    Les dades sempre cavalquen depenent de les situacions particulars. Sí que hi han dates de fets concrets, això es clar.
    I escolta ni millors, ni pitjors simplement diferents, es la meva opinió i a seguir… que surtin molts més, son necessaris….......................................

43. GEROX

    11 de juliol 2008, 08:23 PM

    43

    Per a mi es evident que el 85 es un altre rollo que va sentar les seves bases
    a finals dels setantes, pero que portaba la seva própia empremta. No entraré en definicions socials o musicals, pero el moviment era força diferent i no tenia res a veure amb la década dels 70s. Les coses habíen canviat.

44. xavi cot

    12 de juliol 2008, 06:01 PM

    44

    Estic d´acord amb el Jordi Torrent, que s´hauria d´agafar el periode
    70-80 pero ho allargaria fins el 85, a la vista de lo que es va fer del 80 al 85. Per exemple revistes com Fuera de Banda, Radio Pica, etc. tot això es dels primers 80s i no ho podem obviar. Avans del 70 seria el PRE.
    En quan a lo de les dades, millor primer les dades i després els comentaris. Com per exemple s´ha fet amb lo del festival dels
    Granollers, primer l´info i després es complementa amb els records
    de qui va ser allá. igual que amb lo de les Jornades LLibertaries.
    Sobre l´importancia de la heroina en aquells anys, es evident que
    va afectar greument a un sector dels enrollats pero a una minoria,
    encara que gent important que feia coses fins llavors.
    De si la van introduir els americans, jo no crec amb conspiracions,
    a mi em sembla que els que es van apuntar a la heroina ho van fer
    influenciats per gent com Lou Reed, escriptors Bukoski, Burroughs, etc.
    En quan a que els punks eren molt diferents, en la forma si pero no en
    el fons. Les cases okupades no son res mes que derivacions de les comunes tan urbanes com rurals. Hi habien punks que vivien en masias
    y que segurament sabien mes de cultivar la terra que els jipis
    En un concert punk la gent anava a pasar so be, com els jipis, no ha veure un grup famós com qualsevol espectador del sistema. Només
    que en lloc de pendres un trip i ballar sol
    els punks s´empuxaven, com nens…es divertien..
    L´idea de colectius fent revistes, etc, també era igual o superior amb els punks.
    Te raó la Pilar, potser la diferencia era que eren meyns utopics i en lloc de pensar com hauria de ser, tractaven de “fer ho” Ja, ara, en el present.
    Veig que cada vegada ens acostem més tots, això es lo bo de contrastar opinions.
    Xavi

45. gero

    13 de juliol 2008, 07:15 PM

    45

    Per entendre les diferents velocitats que duien els aconteixements entre Espanya I el mon, caldria citar el Festival de Altamont de 1969 considerat per a molts observadors com com l’inici de la caiguda de la època hippy. Quasi be una dècada abans que a Sevilla o Barcelona a California ja es parlava del final del flower power. Durant el festival marcat per la violència, els Hells Angels van causar la mort en directe d’una persona. Per primera vegada moltes empreses van participar en un festival de musica rock.

46. xavi cot

    13 de juliol 2008, 08:24 PM

    46

    Gero el festival de Altamont es el que van actuar els Rolling Stones i
    mentre actuaven els de seguretat (Hell´s Angels) van matar a un espectador negre.
    Hi ha una peli comercial on es veu. La vam pasar al Club Helena.
    I sí, crec que afora va ser sobre el 69 que es va acabar el flower power.
    Potser també va coincidir amb la mort dels primers musics ficats amb
    la heroina (Janis Joplin,Jim Morrison, Hendrix (anys mes anys meyns).
    Per això que son 2 mons diferents, el mon, i Barcelona (Spain is diferent)
    I això te que veure amb aquest apartat de la web,parlem del ritme que es portave afora, o a Barna?
    Xavi

47. Gero

    13 de juliol 2008, 08:52 PM

    47

    Aquesta diferencia de temps es la que explica perquè un disc era conegut
    aqui al cap d’anys de la seva publicació. El mateix es podia aplicar als llibres i inclús a les pelis. Spain era un satèlit fora de la onda internacional.
    El problema pot sorgir per exemple quan documentes discos o demès material, llavors sembla que no quadri res, o inclús que t’inventis l’informació. Per dir-ho d’alguna manera a Barna viviem fora del temps, i tan sols ens arribaven algunes espurnes. Naturalment la discografia 70-80 de lwsn està plena d’aquests detalls.

48. jordi torrent

    15 de juliol 2008, 05:33 AM

    48

    Jo penso que lo relevant aci seria concentrarse en Barna-Catalunya 1970-80 – Potser del 1968 (els vents del Maig frances, Chicago, etc. tambe varen arribar a BCN) fins 1981 (Tejedo, 23-F, etc.)
    Clar que els ritmes eran diferents. Potser per aixo mateix es relevant aquesta plana.
    En el 64 Nico va vindre a Espanya per rodar “Terry Me Va” -Os enrecordeu d’aquell cavall blanc?. No he trobar el cavall, pero si la festa:
    http://www.youtube.com./watch?v=KOv30ypcjkQ
    I molt pocs sabien que aquella musa nordica era la materixa que habia tret el nas en La Dolce Vita (1960):
    http://www.youtube.com./watch?v=2K_n_ChC8NI

    Algu em va dir fa temps que la Nico tambe va cantar en una discoteque de la zona alta-pija de Barna, pero que ningu hi ha anar, que ningu s’en va enterar. Coneixeiu aquesta historia? Quin any era?

    Anavem en altres ritmes, i a mi es el que ara trobo interesant. Llavors tenia mes complexes de semi tercer mon aillat de la verdadera accio moderna.
    Os enrecordeu d’els cap de setmana a Franca per anar a veura pelis?
    1972-75?
    Parlan de heroina, el LP de Lou Reed made-in-Spain va sortir sense la canco. Eren anys de censura oberta.

49. quilpil

    15 de juliol 2008, 12:42 PM

    49

    On segur va actuar la Nico, va ser a l’Aliança de Poble Nou, l’any 75 o 76, ara mateix no ho recordo, ja investigaré. Hi havia una penya, en Subirats i d’altres que la volien segrestar, em sembla que estaven com enamorats de la Nico, sería el temps de Velvet Undergound?.
    Es va allotjar a una casa particular de Barna.
    Com ja t’he dit investigaré, peró segur que algú té més informació de la seva estada a Barcelona.
    Aquesta actuació a una discoteca de la zona alta poder va ser anteriorment? no tinc ni idea

50. el quant hi ha dades

    15 de juliol 2008, 03:43 PM

    50

    Concentrar-nos pel que fa al temps i centrar-nos en els conceptes que fem servir, perquè no és el mateix parlar d’un moviment contracultural autòcton com el Rotllo que del supermercat dels estils musicals, per més que tot està relacionat.
    Per mi el concepte de Rotllo és molt ampli (vaig intentar definir-ho a l’article “vocabulari del rollo”), però té unes característiques genuïnes. Tan enrotllats em semblen els que feien música free, rock, salsa, flamenc com els poetes, els alquimistes o un que treballava a la Seat. Altra cosa són les etiquetes vingudes de fora, com hippis o punks que aquí encaixaven amb moltes dificultats i només servien als periodistes per vendre l’article de “turnu” a les revistes més oportunistes.

    Penso que continua sent vàlid el que dèiem a la presentació de la web sense nom: “Una època que més o menys va començar a finals dels 60 al voltant de la plaça del Rei, va esclatar al festival de Granollers i va durar fins al 23-F, per posar-hi unes dates, amb les Jornades Llibertàries del 1977 com a punt culminant.”
    Em crida l’atenció que les Llibertàries van ser l’últim lloc on es van trobar junts els diferents col·lectius, feministes, enrotllats, vells assembleistes, ecologistes, gays… Si algun dia passen a la historia no serà pel que es va dir a les assemblees del Diana sinó com una festa de comiat. Després cada col·lectiu va dedicar-se a lluitar per la millora dels aspectes sectorials. Malgrat la prohibició, el Rotllo va deixar de ser minoritari i es va difondre extensament i a totes les classes socials. Amb la incorporació d’elements més lumpen les relacions es van endurir. Van començar els “pals”...

    Pel que fa a la heroïna i a Barcelona, mai ningú ens va regalar res i el preu era molt elevat. Un gram podia costar entre 12.000 i 24.000 peles. Jo mateix havia d’anar a Amsterdam on valia entre 6000 i 8000.
    Per mi, la teoria de la sospita, que fa recaure les culpes en la CIA i les policies corruptes, tal com l’exposa el Pepe Ribas en el seu llibre és totalment perversa i errònia. És greu perquè pot semblar convincent als joves, però els que vam quedar atrapats en aquella espiral sabem que les coses no van anar d’aquesta manera.
    I parlant d’Heroïna el Jordi Torrent ens recorda la Nico. No sé si et refereixes a l’actuació al casinet de la Floresta on ella tocava el seu petit orguenet i el Jordi Carbó l’acompanyava al saxo. Abans de l’actuació la Nico estava de “monu” i el públic va haver d’esperar una hora llarga fins que no va arribar el combustible necessari per sortir a l’escenari.

51. xavi cot

    15 de juliol 2008, 05:54 PM

    51

    Sobre la Nico al 64, es curiós pero jo al 64 tindria uns 9 anyets i recordo
    que al estiu anavem a jugar a uns apartaments de Castelldefels, i en un
    apartament estaba, suposo que de pas la Nico uns dies. A pesar de l´edat, enseguida ens vam adonar que hi habia gent que no anava de gris, jeje, ella destacaba per la pinta i per suposat pel físic, i clar, era el
    tema de conversa del adults. En qualsevol cas queia be a tothom. Recordo també que a vegades la venien a buscar amb cotxes descapotables, etc. Suposo que això coincideix amb lo que diu el Torrent,
    em sembla que va vindre a rodar el anunci del Terry i probablement
    estaba ficada amb la gauche divine i potser ells van muntar el concert que dius. No sé segur l´any pero prop del 64, es podria saber si sapiguessim quan es va fer el anunci.
    Algú s´anima a escriure a la Terry?
    Si era al 64, va fer un canvi fort, de model a Castelldefels a cantant de la Velvet a NYC

52. ffanes

    15 de juliol 2008, 10:32 PM

    52

    La Nico, apart dels assupmtes sexuals de la Floresta que alguns homens-homens de la tribu-floresta es van atribuirs, va tocar l’harmònium i cantar en un Canet Roc un “THE END llarguíssim i meravellós, el 75-76 ?

53. neus dalmau

    2 d’abril 2009, 07:44 PM

    53

    Companys, sento Dir- vos que la rossa del l´anunci del terry no és la Nico sino la pintora húngara Margit Kocsis. Recordo un company que la va tractar a la Nico. Ell és en Joan Queralt, viu a Selva de Mar i si voleu el seu mail us el pot donar l´Aida , la filla del Leo

54. Gero

    2 d’abril 2009, 09:29 PM

    54

    Hola Neus,

    Molt bo el teu comentari sobre l’anunci de Terry, has trencat un mite sobre la Nico que teniem molts.

    Si que estaria bé tenir el mail d’en Joan Queralt, o quasi millor que envii
    algun comentari a la web. Li pots dir?

    Gero

55. Canti

    2 d’abril 2009, 11:36 PM

    55

    Això sí que és uns sorpresa, Neus, benvinguda per aquests metauniversos. Jo també, fa pocs dies, vaig veure al Joan Queralt, fa molt bona cara i continua vivint a La Selva. Treballa força i no és gaire amant dels ordinadors. Com molta penya de la nostra generació és difícil veure’ls per aquí. Un dia l’haurem de segrestar una estoneta, perquè ens expliqui el que vulgui.

56. Canti

    8 d’abril 2009, 08:42 PM

    56

    @Neus
    

    @Xavi
    Leopoldo Pomés va utilitzar diverses models pels anuncies del Terry. La primera va ser la Nico, que en aquells moments era una de les models més famoses, estem parlant dels anys 60. És veritat que posteriorment va utilitzar la model alemanya Margit Koczis. Cliqueu aquí per veure una presentació de 20 fotos de la Nico a diversos anuncis del Terry. Ara bé, pel que fa a l’anunci del cavall blanc, no es veu la cara de la model.

57. xavi

    9 d’abril 2009, 01:49 AM

    57

    Gràcies a l´acurada investigació del Canti, podem donar per bó
    que la Nico va fer anuncis per la Terry, no sabem de cert si el del
    cavall (no m´estranyaria gens, perque d´això la Nico en sabía molt).
    LLiga molt amb lo que deia en el meu anterior comentari. També
    podria passar que si la gent sentís parlar d´un anunci de la Terry
    tothom pensés que era el del cavall, que és el que va triomfar més
    a nivell popular.
    Será questió de mirar l´anunci del cavall amb més atenció, a veure
    si algú veu un detall que la identifiqui, si no és la cara, potser podria ser
    el……

58. xavi

    9 d’abril 2009, 01:50 AM

    58

    lo que dona de sí un anyet sense nom, eh?

59. Gero

    9 d’abril 2009, 11:14 AM

    59

    La imatge iconogràfica de la Nico a cavall pot tenir diverses lectures, per a mi cap té cap relació amb el jaco. Es una imatge que rebosa llibertat…sexual !

60. Canti

    9 d’abril 2009, 04:02 PM

    60

    @Gero
    Passes per alt que mentre la noia va a cavall el pabo es fot el Terry de manera compulsiva. O sigui, missatge: et fots dos llingotassus de Terry i et sentiràs tan lliure com la noia que va a cavall.
    L’anunci tenia una mala llet considerable, per això no m’estranya que, amb independència de l’objectiu que es proposaven els del Terry, ( o sigui: alcoholitzar-nos a tots ) el simbolisme de l’anunci canvies amb el temps, perquè el recordavem i anava lligat a la musa de l’underground newyorkí, a la Factory, l’ Andy, Lou and com. I per aquest costat a la heroïna. A nivell local i potser només per associació d’idees si que van quedar lligades la Nico i la heroina, en l’univers simbòlic de molta penya. El que no sé és si la Nico n’era conscient d’això. Segurament que no.

61. xavi

    9 d’abril 2009, 06:48 PM

    61

    El meu comentari sobre la Nico i l´heroina era humorístic,
    de fet si el anunci es va fer al voltant del 64 lo més segur
    es que la Nico anés de model i potser ni coneixia l´heroina.
    La Factory i la Velvet crec que eren més del 66 o el 67. i no
    ho sé pero crec que la Nico debia ser de les més joves de
    la Factory.
    Depen de l´edat de la Nico. Posem que si al 64 ja era una model
    cotitzada (com per fer l´anunci de la Terry) debía tindre al meyns 18 anys. o sigui que ara tindria 63 anys.
    Això sí, em recordo que en aquell apartament de Castelldefels, quan
    venía la model de la Terry (fos la Nico o no) i acompanyants, baixaven les persianas,
    potser perque no veiessim lo que feien dins, jeje…..
    I estic més d´acord amb el Canti, en associar lo de la cavalcada a la
    llibertat (aparent) que et donen els llingotassos de Terry que no a la
    llibertat sexual, encara que llavors tots veiem sexe en tot, fins i tot
    en el nas del Pinocho.
    Sobre la aparent llibertat o capacitats que et donen els llingotassos
    de Terry, os comentaré que en un viatge del Cuc Sonat a Venecia
    en el que jo feia de guia, el conductor que no havia sortit mai d´Espanya,
    apart d´ensenyar me de bones a primeres el seu carnet de la CNT
    al principi del viatge, com per marcarme la seva autoritat, em va dir que ell
    conduiria tot el viatge i que si estava cansat tenia l´ampolla de Terry
    sota el seient. Quan vam passar per una autopista elevada sobre la
    ciutat de Génova, anavem fent esses, amb tots els números per a la
    primera curva caure caure cap abaix, a no sé quans metres d´alçada.
    Vaig enviar al conductor a dormir la mona, i mentre esperavem, ens
    vam acabar el Terry perque el conductor després no tingués tentacions.
    Em sembla que aquell conductor, gràcies al Terry, es sentía com caval-
    cant un cavall en lloc de portar un autocar amb 60 persones dins.

62. xavi

    11 d’abril 2009, 04:00 AM

    62

    Em sembla, que si tot queda reduit a que 3 o 4 persones
    opinem en aquesta web, no val la pena l´esforç que feu
    els que feu aquesta web.
    Si la gent que va viure aquella situació, no aporta material
    ni tan sols la seva opinió, que vulguin o no es historica,
    crec que no val la pena…..
    molt millor enrollartse amb la gent que ha fet coses, i continua
    fent les, que no perdre el temps, amb gent que agafa pero no dona.
    I probablement ni tan sols agafen, perque per ells-ellas, lo que va passar,
    és com si un dia van jugar a tenis….
    Després es pot parlar de generació pèrduda i del 11 de septembre,
    sembla que som masoquistes, i no és cert, els que hem sobreviscut
    som molt concients de qué feiem i qué continuem fent, i defenem les nostres ideias, llavors i ara.
    els que només tenen interés en recordar aquell trip en la Floresta,
    en la meva opinió…o que es comprin postals, o que se la pelin
    Que els bombin!!!!!
    Acceptaré que s´em censuri, ja estem acostumats, alguns, els que
    ens atrevim a posssar sobre la taula les nostres ideies.
    Continueu fumant la pipa de la pau, jo continuo en guerra.
    salut!

63. xavi

    11 d’abril 2009, 06:03 AM

    63

    Retiro el parraf seguent del meu anterior comentari,“els que només tenen interés en recordar aquell trip en la Floresta,
    en la meva opinió…o que es comprin postals, o que se la pelin
    Que els bombin!!!!!” és massa coloquial
    o es pot interpretar malament, lo que volía dir, es que poden fer lo que volguin, per suposat, pero que a mi no m´interessa .
    Disculpeu, estaba liat en varies coses a la vegada y no he mesurat
    les meves paraules.
    Xavi Cot

64. Gero

    12 d’abril 2009, 12:57 PM

    64

    T’entenc Xavi, ja pots dir el que vulguis que aparentment no passa res.
    Molta gent entra a la web i no deixa cap comentari. Això no vol dir que la gent passi, sinó que simplement no deixen cap comentari perque no tenen costum de fer-ho. Molts de la nostra edat els hi ha agafat el tema informàtic de passada o senzillament no tenen res a dir. Sigui una cosa o l’altre, no t’emprenyis home, que son dos dies…

65. Pere

    7 d’octubre 2015, 01:27 AM

    65

    Hola a tothom Tinc la llògica por de resultar extravagant apareixent de sobte en una entrada del 2009. També és veritat que deu ser per aquestes dates que jo feia el meu primer ull a les vostres converses. Em faig ara visible a instancies del que diu el Xavi Cot sobre si la gent mira però no opina dins de la WSN i ajudar a fer entendre alguns comportaments silenciosos del vostre públic; que sospito que és més nombrós del que pot semblar.
    Crec que la gent té un interès molt fondo per la vostra web, però tal vegada no estan en disposició de la informació de primera mà d’aquells que opinen habitualment I això acollona al personal. Dit això no crec que la gent que s’acosta silenciosament a vosaltres ( per tan no opina) i no pertany generacionalment a aquella fornada sigui en substancia molt diferent dels protagonistes d’aquells anys. Tansols pasa que no els han viscut, però són perfectament capaços de deduïr-ne les virtuts .
    Jo,per exemple, fart de sopitar, vaig acabar agafant a mon germà per banda(que sí que va viure aquest periode) i li vaig preguntar el següent: -Josep! ¿com va ser la teva joventut?, ¿és un mite aquell periode?
    i ell va aixecar les ceies i em va contestar que va ser increible.
    La certificació del meu germà fa que jo a dia d’avui em dediqui ocasionalment a fer submarinisme per la vostra web, però lamentablement no soc un protagonista d’aquells temps. Això explicaria el silenci de molta gent com jo, que tenint interès genuï per el que expliqueu, no disposen d’una autoritat moral per a opinar. No sé fins a quin punt podriem estar parlant d’un comportament nostàlgic. Més aviat seria com llegir un llibre. El llibre tampoc deixa respondre a l’autor (per motius obvis), i llegir tampoc acostuma a ser un acte de nostalgia tant com d’aprenentatge. No sé per quants de noslatres puc estar parlant; potser són poquets els que s’acosten a voslatres com jo ho faig. Doncs vale, parlaré per mi llavors: Us llegeixo per aprendre i perquè no dir-ho; un xic per evadir-me de la realitat a la que després de la inmersió hauré de tornar.

    Per cert Xavi(Cot) soc el germà del Josep de Mortimer.
    Després d’aquest aclariment sobre “la massa silenciosa” em tornaré a posar l’escafandra i nedaré, com no, en silenci, si no us molesta.
    Però vaja, el resum és que no tothom és d’opinar i que no tothom que us mira sent que pot opinar; ni que sigui per por al vostre intimidatori allau de dades. Un allau deliciós val a dir.

    Salut a tots. Us llegeixo amb fruició.

66. quil_pil

    8 d’octubre 2015, 04:34 PM

    66

    Ai Pere! Moltes gràcies pel teu comentari.
    Com una de les iniciadores d’aquesta web haig de fer-te saber, que un dels objectius essencials va ser i encara es donar a conèixer tot aquell mon que vàrem viure perquè no es podia trobar en lloc, n’hi havia poc interès, poca obra escrita, poca informació, poca documentació i per això va néixer, no per nostàlgia, al menys per mi, encara que si n’hi ha que en tenen, també fos lícit.
    D’acord que no pertanys a aquells temps, però com molt bé dius la substancia pot ser la mateixa, l’essència perdura en el tempo.
    Ets protagonista del teu temps i això una pàgina digital on esperem opinions, apa! que no agrada debatre a tota aquesta gent, jiji!

67. Pere

    8 d’octubre 2015, 10:47 PM

    67

    Merci a vosaltres.
    Aquí estaré sempre que tingui una estona.

68. quil_pil

    9 d’octubre 2015, 03:23 PM

    68

    Power for the People, de qualsevol temps!
    https://www.youtube.com/watch?v=eWmxJ-H10UE

69. Canti Casanovas

    10 d’octubre 2015, 07:59 PM

    69

    Gràcies Pere.
    El teu comentari és dels que fan pensar.
    Va ser increïble com et va dir el teu germà? Potser si, però no voldria generalitzar perquè l’experiència és subjectiva i no ha estat fàcil per molts.
    Ara mateix, a tall de reflexió, se m’acut que Orwell tenia molta raó i anem descaradament cap a un món més i més controlat. Si d’una cosa vam gaudir, exceptuant alguna estada a la presó, va ser de llibertat.

    Salut i sort Pere.

    Aprofitant que estan connectats en aquest vell fil la quil pil, el Gero, segurament el Xavi… pensava jo que, ja que internet és un mitjà tant volàtil, potser és arribada l’hora de bolcar molts dels continguts de la web sense nom en un objecte més físic. un llibre, un adio o vídeo llibre. Jo que sé? Una cosa més física. Potser entre els més joves n’hi ha que s’engrescarien a participar en un projecte com aquest.

70. xavi cot

    11 d’octubre 2015, 09:36 PM

    70

    Salutacions Pere, hi ha gent que mitifica aquella època, i com diu el Canti – “l’experiència és subjectiva i no ha estat fàcil per molts”. Tanmateix molta gent confon lo que va pasar a fora (EEUU,
    Anglaterra, etc) amb lo que realment va pasar aquí i és com comparar a un equip de futbol de primera amb un de regional. Això sí l´illusió hi era…i la decepció-frustració consequent també.
    Va fer molt, els moments polítics amb que vam coincidir, la fi d´una dictadura sempre crea moltes espectatives, i aquesta circumstància és algo que no heu tingut en les dècades següents.
    En tot cas sempre és interessant veure què va pasar e imaginar què pasará.

71. pere

    13 d’octubre 2015, 01:45 PM

    71

    Hola de nou Xavi (miro de tant en tant la WSN per això el retard)
    La LLIBERTAT. Precisament això és el que m’atrau d’aquells anys. I també que la mediocritat encara no havia fet regne entre nosaltres.
    Com ja adelantava en l’altre resposta, no tinc tant una reacció mitificadora vers el passat com un fàstig enorme vers al present. En això soc un plusmarquista i potser un exagerat també. La cosa és que per algún motiu penso que alguns comporatments del passat poden ser la clau en el present si es tornen a fer servir.
    Entengueu-me. El fastig al present el duc bé. Faig vida normal, ric, organitzo sopars amb col.legues, tinc nanos i tracto de que el mon que ha de venir sigui millor. Però el canal del “teletexto” del meu raonament no és molt optimista al respecte i de tant en tant necessita obrir la comporta secreta. Aquesta comporta és la contracultura y les potencialitats de la gent d’aquí que en varen poguer fer ús.
    Sí, seria collonut recollir en altres formats el material de la WSN. Collonut de veritat. Però jo no puc engrescar a ningú a fer una feinada d’aquestes característiques. D’alguna manera la WSN és una cosa ja molt física, molt real, molt viva. Un altre format seria la hostia, però el que té també ho és.

72. pere

    13 d’octubre 2015, 01:56 PM

    72

    Hola Canti,
    La resposta era per als dos tot i que semblava que tansols parlava amb el Xavi.
    Sobre les dificultats implícites dels que vareu experimentar aquells anys ¿puc dir salvatges?.
    Esclar que hi ha molt drama suspès en el aire. Però soposo que és una penyora que es va tenir que pagar perquè com diu Montaigne: no hi ha res noble sense risc.
    Em sap greu per la gent que haurà patit i per la que ja no haurà de patir més.
    I ara de veritat em callo una estoneta :)

    Pere