Publicat dins: Cinema - 28/04/2010
El meu agraïment a Lola Duato que em va enviar un primer llistat de pel·lícules dels 60 i 70, mentre Paco Fanés, Gero i Josep Maria Ripoll sol·licitaven un espai dedicat al cinema dins de la web sense nom. Finalment aquí el tenim.
Canti Casanovas
Stanley Kubrick
2001 Odisea del espacio, 1968
La naranja mecánica, 1971
Martin Scorsese
Taxi Driver, 1976
Alan Parker
Espreso de media noche, 1978
Milos Forman
Alguién voló sobre el nido del cuco, 1975
Dalton Trumbo
Johnny cogio su fusil, 1971
Jean-Luc Godard
À bout de souffle, 1960
François Truffaut
Jules et Jim, 1961
L’Enfant sauvage, 1970
La noche americana, 1973
Federico Fellini
El Jefe Blanco. 1952
La Strada, 1954
La Dolce Vita, 1960
Satyricon, 1969
Amarcord, 1973
Peter Bogdadnovich
The last picture show, 1971
Donald Sutherland
Alex in Wonderland, 1970
Michael Wadleigh
Woodstock documental, 1971
Nagisa Oshima
El imperio de los sentidos, 1976
Marco Ferreri
La gran bouffe, 1973
Sam Peckinpah
Perros de paja, 1971
Pat Garret and Billy the Kid, 1973
Franc Roddam
Quadrophenia, 1979
Luis Buñuel
Tristana, 1970
El discreto encanto de la burguesía, 1972
Ese objeto oscuro del deseo, 1977
R.W.Fashbinder
El matrimonio de Maria Braun, 1978
Giuliano Montaldo
Sacco y Vanzetti, 1971
P.P Passolini
Los cuentos de Canterbury, 1972
B.Bertoluchi
El último tango en Paris, 1972
Francis Ford Coppola
Apocalypse Now, 1979
Dennis Hopper
Easy Rider, 1969
Victor Erice
El espiritu de la colmena, 1973
M. Antonioni
Blow-Up, 1966
Luchino Visconti
Mort a Venècia, 1971
Barbet Schroeder (Pink Floyd)
More, 1969
« Anterior: Resurjo en la noche. Un poema de Joan Soteras, 1971
» Següent: Nos matan con heroína, Juan Carlos Usó
40 comentaris
lola duato
28 d’abril 2010, 01:13 PM
1que bien me lo he pasado repasando estas pelis, gracias Canti
Gero
28 d’abril 2010, 06:36 PM
2Felicitats Lola & Canti per aquesta magnifica recopilació de peli-cules que activen la nostra memòria audiovisual. Una persona es allò que menja en tots els sentits.
josep maria
28 d’abril 2010, 11:10 PM
3Felicitats una vegada més: una tria excel·lent. Evidentment, tothom hi pot trobar a faltar coses: jo, personalment, “Blow up” d’Antonioni (una pel·lícula que n’influeix moltes d’altres), potser algun Godard (“A bout de souffle” és el gran clàssic) i potser “El amigo americano”, “Arrebato”, “Aguirre, la cólera de Dios” o “Carretera asfaltada en dos direcciones” de Monte Hellman. Dèries, manies i algun títol que no m’entusiasma però que penso que a l’època va ser important. Ara: la vostra és una tria molt ajustada al que es veia als setanta i de molt valor històric, sociològic o digueu-ne com vulgueu. I hi ha ben bé uns deu o dotze clàssics d’aquells que no només són de l’època sinó de sempre. Bona feina.
Canti
29 d’abril 2010, 01:53 AM
4Gràcies a tots
@osep Maria
completament d’acord amb Blow up i Arrebato de Iván Zulueta del 1980. També alguna de Godard hi hauria de ser.
La llista segueix oberta. Penso en Vamishimg Point que aquí es va titular Punto Límite Cero y que vaig poder veure en una festa a casa del Martí Sans. No sé si la recordeu.
Els tràilers sovint són pura propaganda i reflecteixen malament el que és la pel·lícula. Si trobeu millors enllaços els podem canviar.
Sacco y Vanzetti es pot veure completa al youtube si esteu disposats a passar 12 talls.
pfanes
29 d’abril 2010, 05:08 PM
5Magnific treball de recerca, si senyor! Quins records, quines pelis. Ara casi no vaig al cinema, massa soroll. Algun video, aixó si. La Filmo em queda lluny, per cert recordeu la Filmo del c/ Mercaders, una llaminadura per els nostres sentits tan aprop del Gòtic.
Unes quantes més: Concert per a Bangladesch amb Geoge Harrison, Ravi Shankar, Eric Clapton…1971. Roma de Fellini, 1972. Teorema,de Pasolini, 1968. Una de Bergman, el Seté segell de 1956. I una dels vuitanta, va. El Mur, d’Alan Parker amb molt bona música de Pink Floid. I seguim als setantes: Mort a Venecia, de Visconti 1971, pelicula que em va introduir a la música de Malher i a Thomas Mann. I una del anomenat cinema independent americà, Tarda de gossos, 1975 de Sidney Lumet amb Al Pacino. I un altre musical força interessant de Bob Fosse, All That Jazz ,1979 .
I per acabar la més ácrata de totes THEMROC, de Claude Feraldo: Es l’historia d’un tiu, Michel Picoli, que fart de la fabrica deixa la feina i transforma ca seva en una cova i de nits surt a matar pasmes antidisturbis que despres es cruspeix a la cova, el casc dels pasmes fa de plat, etc. 1973.
lola duato
29 d’abril 2010, 09:29 PM
6La Filmotca, recuerdo ir con Camilo,Nazario y Ocaña a sesiones de, hasta a veces tres, peliculas españolas de Concha Piquer, o Juanita Reina o Sarita Montiel, y se ponían a cantar y gesticular pues se las sabían todas.
TONI
1 de maig 2010, 09:00 PM
7JO HI AFEGIRIA UNA QUE ES DEIA ALGO AIXÍ COM “YA ERES UN GRAN CHICO” EL TEMA ERA SIMILAR A “EL GRADUADO” I LA MUSICA ERA DE LOVIN SPONFUL
Canti
14 de maig 2010, 07:30 PM
8Seguint les vostres suggerències, hem afegit dues pe·lícules més al llistat: Mort a Venècia de Visconti i Blow-Up d’Antonioni. Segur que no seran les darreres.
Salut i bon cap de 7mana
guillem rotxe
19 de juliol 2010, 04:53 PM
9Estic d’acord amb el company que inclou dins la llista You’re a big boy now , tot i qie es una comedieta bastant menor la banda sonora dels Spoonful la salva de totes totes
Manuel Luis
28 de febrer 2011, 09:26 PM
10Barbet Schroeder’s. “More” (1969)
http://www.youtube.com/watch?v=RV-M-ryiDJw
Canti Casanovas
2 de març 2011, 03:07 AM
11Sí, una mítica película, sin embargo, creo que nunca estuvo en nuestra cartelera. Y ahora que veo este artículo de nuevo, creo que los de la web sense nom tendremos que hacer un esfuerzo para rehacer los links al Youtube. Es que lo bueno dura poco…
Creo un acceso directo a More, propuesta por Manuel Luis
More
josep maria
2 de març 2011, 11:15 PM
12“More” sí que va arribar a les cartelleres espanyoles, però amb retard. És del 1969 i es deuria estrenar aquí a mitjans anys setanta, tot i que no sé l’any exacte.
joan carles usó
3 de març 2011, 12:09 AM
13Josep Maria te raó. “More” es va estrenar a l’Estat espanyol al novembre de 1977. Cal dir no obstant que a finals de juny de 1971 des de Barcelona es van organitzar autobusos per anar al Challenge Internacional de Cinema que es va cel·lebrar a Céret (França) i on es va projectar “More” i altres pel·lícules (“Les amants”, “Blow Up”, “Le porcile”, etc.)
sergi
3 de març 2011, 08:11 AM
14es cert que “more” es va estrenar mes tard, en canvi el següent film del B. Schroeder que va ser “la vallée” si que es va estrenar mes o menys a temps. Recordo que va ser al cine que hi habia al carrer Tuset, em sembla que era l’Arcadia, on també van passar pel·lícules com el documental de Woodstock, pr exemple.
si “more” parla dels paradisos artificials, “la vallée” tracta dels paradisos naturals, tambe te BSO de Pink Floyd “obscured by clouds” i es una pelicula rarísima i introbable. podeu veure el trailer que esta molt bé.
http://www.youtube.com/watch?v=q3ROovzY6Fg
Canti Casanovas
3 de març 2011, 01:51 PM
15El link a More que indicava Manuel Luis (10) té desactivat el codi d’inserció del Youtube. Hem trobat aquests escenes de la peli de Barbet Schroeder i hem aprofitat per refer alguns links a altres pelis que no funcionaven per diversos motius.
joan carles usó
3 de març 2011, 01:56 PM
16Hi ha una altra pel·licula que també podria figurar en aquesta secció encara que és bastant dolenta, plena de tòpics i no exenta de moralina: “Los caminos prohibidos de Katmandú”, d’André Cayatte. També és de l’any 69 i a Barcelona es va estrenar a les acaballes de l’any 70.
El principal atractiu era la presència de Jane Birkin i Serge Gainsbourg i els exteriors rodats a l’Índia i Nepal.
La publicitat de l’època deia: “No deje de verla, aunque no sea hippy”.
Canti Casanovas
3 de març 2011, 02:27 PM
17@Joan Carles
Algun link a “Los caminos prohibidos de Katmandú”? Jo no l’he trobat. Potser a alguna web de descàrregues.
joan carles usó
3 de març 2011, 03:49 PM
18@Canti
Uf! La vaig veure la setmana passada, gràcies a un amic que la va descarregar a través de l’emule. Una còpia bastant defectuosa i en alemany (sense cap tipus de subtítols)… A veure si la grave en un CD i t’ho envie.
Jack Torrance
3 de març 2011, 09:10 PM
19jo la tinc en avi i subtitulada en castellà. ja te la passaré quan et passi lo altre, Canti.
Canti Casanovas
3 de març 2011, 10:44 PM
20molt bé, gràcies
Carlos
7 de març 2011, 06:07 PM
21Recuerdo de cine musical y estrenada en España en su momento “The songs remain the same” de Led Zeppelin. La vi en el 77. No es como Tommy, Quadrofenia, o La valleé, es casi toda un concierto, gran concierto. Sobre tema de drogas recuerdo ver en la 2 de TVE “El hombre del brazo de oro” de Otto Preminger con Frank Sinatra en el papel de un batería adicto. De 1955. No está mal, quizás con muchos tópicos, pero se deja ver.
Soy fan acerrimo de Sam Peckinpah y Grupo Salvaje, del 69, para mi la mas redonda de sus peliculas. Aunque la BSO de Pat Garret y Billy the kid…
Soy amante del cine y la novela negra. Y a jim Thompsom le tengo al mismo nivel que Chandler o Hammet. Muchas de sus novelas se convirtieron en guiones de cine con resultado desigual. Como El asesino dentro de mi, de Burt kennedy con Stacey Keach, gran novela y tediosa pelicula, aunque en su momento (1977) tuvo gracia. Por cierto “Fat City” de 1972, la sordida vida de un boxeador acabado por el alcohol rodada por John Houston con Stacey Keach es una de las grandes de esa decada. Sientes una ola de repugnancia fisica en algunas escenas de Stacey y su novia, los dos borrachos, pegandose e insultandose. Genial. “Chinatown” del 74 (con el cameo de John Houston) y ya me callo, que una peli lleva a otra y esto no se acabaría nunca.
Salud a tots
pfanes
18 de març 2011, 09:53 AM
22Porcille, de Pasolini. 1969 . Aquella brutal crítica del capitalisme i la familia.ara que torna a semblar que la familia es sagrada o la sagrada familia.
L’actor prinncipal es Jean Pierre Leaud, el nen dels Quatre cents cops de Truffaut, un altre mitica pelicul.la.
I un record pel gran Buñuel, en aquells anys estrena El fantasma de la llibertat,1974. El discret encant de la burguesia,1972 i el 1962 la magnífica El Angel exterminador.
Tot aixó era l’aliment habitual de la filmo dels carrer Mercaders. Nodrir-se en aquell local dia si i dia si després de parlar del diví i l’huma i fumar l’alegria damunt les pedres del Gòtic, no s’oblida.
jordi t
19 de març 2011, 03:18 AM
23t’enrecordes quand va vindre la genial Marguerite Duras a presentar “India Song” (1975): http://www.youtube.com/watch?v=laUM85wOcPA La Duras a Barcelona! Un altre ple a la Filmo.
Jack Torrance
19 de març 2011, 04:09 PM
24Hace poco se estrenó una nueva adaptación de The Killer Inside Me, con el título de El demonio bajo la piel. El director es Michael Winterbottom, un director que alterna películas muy recomendables con otras del todo olvidables (mi teoría al respecto es que trabaja demasiado). bien, pues esta nueva adaptación de Thompson entraría en este último grupo: la de las olvidables. mi teoría, nuevamente, es que es imposible llevar esta novela al cine. es muy complicada. parece sencilla, y lo es, pero en cuanto hay que trasladarla al cine, todo se cae. es una historia muy subjetiva, y eso trae problemas: que punto de vista adoptas sin perder ese fuego interior que alberga el personaje. como seguro que en el futuro se intentará adaptar más veces, podremos comprobarlo. en el fondo, quizá no sea más que parte de la genialidad de Thompson, al menos en esta novela.
Carlos
20 de març 2011, 12:08 PM
25No he visto la nueva adaptación porque se que no me gustará. Es curioso que en la novela sientes como si lo vivieras el ambiente opresivo y endogamico en que se mueve el poli, se te seca la boca en el polvoriento villorrio minero, te duelen los golpes que le propina a la puta y sin embargo sea tan dificil trasplantar esas emociones a la pantalla. Y eso que al menos en la vieja version el poli es Stacy Keach, un actor muy bueno para esos papeles de perdedores, como el boxeador fracasado de Fat City.
Salud Jack.
Jack Torrance
20 de març 2011, 12:49 PM
26Sí, Stacy Keach era un pedazo de actor, sobre todo en los 70, pero, ¿sabes quién hubiera hecho mejor el papel de Lou Ford? Creo que el Ryan O’Neal de aquellos años 70 también. Keach tiene un aspecto de tipo duro, pero creo que el aspecto que daba Thompson de Ford era mucho más ambiguo, un poco como el de O’Neal, que incluso podía vérsele como un buen chico y todo. Y también O’Neal hizo un puñado de grandes pelis, por ejemplo Driver, de Walter Hill. Eso es un peliculón.
Salud!
Jack Torrance
20 de març 2011, 01:01 PM
27Hombre, y ya puestos, podriáis añadir tanto Fat City (1972) de John Huston, como dice Carlos, como Driver (The Driver, 1978), escrita y dirigida por Walter Hill, y con una tripleta de actores de cojones: Ryan O’Neal, Isabelle Adjani y Bruce Dern, además de los clásicos buenos secundarios de los films de serie B. Fue la segunda peli de Hill y sin duda la mejor que ha hecho pero con 10 calles de diferencia. Es un film noir un poco existencial y muy estilizado. Y ya puestos a teorizar, un director comercial como Michael Mann que aún y así es un cineasta digno (Ladrón, Heat, El dilema, Collateral), le debe mucho a esa película. O al menos eso me parece.
salud!
jordi t
20 de març 2011, 06:48 PM
28un altre a afagir a la llista de “oblidades”, com la aqui ja mencionada fenomenal “Fat City”, seria, una de meves preferides del off-Hollywood de principis dels 70, “Carretera asfaltada en dos sentidos” (Two-Lane Blacktop, 1971) una road movie del inclasificable Monte Hellman, amb singer-songwriter James Taylor, Beach Boys drummer Dennis Wilson, i Warren Oates. Segurament tambe la vaig veura per primer cop a la Filmo. http://www.youtube.com/watch?v=AZez1NS7Ptk
josep maria
20 de març 2011, 09:12 PM
29Sí senyor! “Carretera asfaltada en dos direcciones” és una pel·lícula excel·lent, que jo ja suggeria en el comentari 3, del marginal i massa sovint ignorat Monte Hellman. És interessant comparar-la amb “Easy rider”, una altra road movie, més mítica i emblemàtica però, al meu entendre, inferior. Les dues són bones mostres de l’època, encara que “Easy rider” lliga més amb el hippisme i l’underground característics d’aquesta pàgina.
jordi t
21 de març 2011, 02:07 PM
30si, josep maria, are veig que, efectivament, ja mentionaves “Carretera asfaltada en dos direcciones” en el comentari 3. sorry! un altre que obria petites finestres a l’habitacio d’aire super ranci dels principis dels 70 a espanya…. “Un, dos, tres, al escondite ingles” (1969), la primera d’Ivan Zulueta. Una peli “pop madrilen’a”, que no he vist desde llavors, en aquell temps sorprenia veura un producta com aquest fet dins de l’industria espanyola i pasan a sales comercials. Seguint l’ambicio catalogadora de LWSN, penso cal indicarla aqui: http://www.youtube.com/watch?v=c-OS6DcmSRM&feature=related
pfanes
22 de març 2011, 10:23 AM
31Per cert, Ivan Zulueta era un magnífic il.lustrador de cartells de pelis. A Google Imatges n’hi ha ple- quan tingui temps les baixo. En Zulueta va fer per exemple els cartells de Un, dos. tres…Furtivos, Entre tinieblas, Pepi,Luci,Bom…La edad de oro, Viridiana…Un gran artista de posters de cinema.
cenadja
17 de juny 2011, 12:20 PM
32Algu ha vist “Alice’s Restaurant” 1969, Arthur Penn? No és una gran pel·licula però és -permeteu-me la llicènica; “fetitxisticament” curiosa.
Carlos
24 d’agost 2011, 04:58 PM
33He visto hace pocos dias “Panico en Needle park” con Al Pacino. Seguro que la conoceis, sobre un grupo de adictos a la heroina. Es de 1971.
Canti Casanovas
24 d’agost 2011, 07:59 PM
34Needle Park en 1971? No me cuadran las fechas y no sabia nada de esta peli. Gracias por la info, A ver si hay suerte y la pillo.
joan carles usó
26 d’agost 2011, 12:07 PM
35Canti, la peli “The Panic in Needle Park” és una adaptació d’un llibre escrit per un tal James Mills. La primera edició del llibre es va publicar al gener de 1966. Fins on jo sé el llibre mai es va traduir al castellà, ni al català. No obstant, la revista “Life” i també la seva versió “Life (en español)” va publicar un avanç bastant extens del llibre: “Narcómanos (parte I)” el 26 d’abril de 1965 i “Narcómanos (parte II)” el 10 de maig de 1965. Si alguna persona està interesada li puc enviar la transcripció.
Supose que si vols fer-te amb una còpia de la peli no tindràs cap problema. Jo la vaig veure fa anys a la TV…
maria
31 de gener 2014, 05:28 AM
36Encara que aquesta ja és una entrada antiga, completo una mica el comentari 32 de cenadja. Sí, “Alice’s Restaurant” és d’Arthur Penn, protagonitzada per Arlo Guthrie, a la vegada autor de la música original. També hi surt en Pete Seeger (mort fa un parell de dies). La pel·lícula no l’he vist però l’LP encara l’escolto de tant en tant.
maria
31 de gener 2014, 05:43 AM
37Hi ha dos documentals del Passolini que són absolutament genials, no sé si els van projectar per aquí en aquells temps. Però el nivell de l’absurd, la imaginació, l’humor, la poesia… que hi ha, està per sobre els núvols. Us ho copio aquí:
1 – La Terra vista dalla Luna
Contributo de Pier Paolo Pasolini a la película colectiva “Le Streghe” (1967), junto a otros directores importantes como Bolognini, De Sica, Rossi y Visconti. Ciancicato Miao (Totò) y su hijo Baciù Miao (Ninetto Davoli), tras la muerte de su esposa y madre por envenenamiento de hongos, se dedican a buscar a su sustituta y no tienen suerte hasta que encuentran a Assurda Caì (Silvana Mangano), una misteriosa mujer sordomuda de cabello verde. La mujer acepta la proposición de matrimonio de Ciancicato y se muda con ellos a una choza muy miserable en la periferia romana. Empujados por el deseo de una mejor vivienda, los tres elaboran un plan para recaudar fondos, pero algo sale mal y Assurda termina también en el cementerio. Final fantástico…
Dura 30 minuts, Aquí es pot veure sencer:
http://www.youtube.com/watch?v=BItrqazYW7k
2 – documental amb titelles, preciós: Che cosa sono le nuvole (1967)
Contributo de Pier Paolo Pasolini a la película colectiva “Capriccio all’italiana” (1967), junto a otros directores importantes como Bolognini, Monicelli, Steno, Zac y Rossi. Una compañía de marionetas pone en escena la tragedia “Otelo” de Shakespeare, pero las marionetas a veces se salen de su papel para cuestionarse y finalmente el público interviene cambiando el final de la obra. Ninetto Davoli interpreta a Otelo, Totò (en su última actuación) a Yago, Franco Franchi a Casio, Ciccio Ingrassia a Roderigo, Laura Betti a Desdémona. Participa también el cantante Domenico Modugno (basurero) con la maravillosa interpretación de la canción homónima “Che cosa sono le nuvole”
Dura 20:43 minuts, Aquí es pot veure sencer:
http://www.youtube.com/watch?v=39L3sjnB9W8
Gero
31 de gener 2014, 04:26 PM
38Falta alguna com El Exorcista que amb la musica de Tubular Bells va ser un puntazo… la vaig veure a Perpinya un cap de setmana de sessió quasi bé continua pels que atravessavem els Pirineus per treure el nas.
Canti Casanovas
7 de febrer 2014, 09:32 AM
39Hem passat la ITV d’aquesta entrada posant al dia els links al tube que no funcionaven. Segurament haurem de preparar una segona entrada dedicada al cinema amb les pelis que dieu, aquesta ja es massa lenta a causa de tantes finestres.
Ara mateix El matrimonio de Maria Braun es pot veure completa. Si algú la vol descarregar por trobar els subtitols en castellà en aquesta web. especialitzada
Primer descarregar la peli del youtube amb algun programa tipus aTube Catcher, obrir la peli amb el reproductor VLC media player i introduir el fitxer amb els subtítols descarregats. Comprobat que funciona.
Ara mateix també es pot trobar la peli Rainbow Bridge en diversos capítols. No he trobat els subtítols.
Canti Casanovas
7 de febrer 2014, 09:38 AM
40Rainbow Bridge
RSS dels comentaris a aquest article
Vols deixar un comentari?