9 comentaris

1. Francesc Diaz i Melis

   26 desembre 2009, 11:41

   1

   Vaig anar a la presentació del disc que es va fer a l’ FNAC de Plaça de Catalunya i actualment en tinc una còpia on he pogut descobrir alguns “petits detalls” com que la foto de Blay Tritono no es de Blay Tritono sino del Trio Local i que la formació que posa del Bestia de l’ Oriol Tramvia no es la del Bestia sinó un altre grup de l’ Oriol Tramvia sense relació amb l’ enregistrament publicat i que mai va arribar a fer cap disc.
   El dia de la presentació en Ramon Solé de Tropopausa es queixava de que l’ havíen convidat a la presentació del disc pero que a la peça que hi havíen posat ell no hi surt.
   Els qui han perpetrat aquesta edició fa poc han publicat un llibre on diuen que Bocaccio era un lloc on es fèien concerts.
   I així van malmetent cada vegada mes el llegat dels laietans.
   Hi han morts que mes valdría deixar-los en pau que no pas vexar-los d’ aquesta manera tan descerebrada.

   Francesc Diaz i Melis

2. Àlex Gómez-Font

   8 febrer 2010, 07:26

   2

   (n’havia enviat un però deu haver sortit)
   Benvolgut Francesc, sóc la persona que va dur a terme l’edició del recopilatori de Zeleste. Primerament dir-te que no era la meva intenció vexar a ningú.
   Alhora de fer els judicis hauriem de tenir més cura. És cert que hi ha un error amb el grup d’acompanyament de l’Oriol però va ser un problema que es va traspapelar a l’hora d’enviar a imprimir el llibret. Hem sap greu, està pendent de corregir. Pel que fa a la foto de Blay Tritono tampoc coincideix amb el moment exacte. Assumeixo l’error. Però que per aquestes dues coses diguis que el treball està fet d’una manera descerebarada i amb la intenció de vexar ho trobo massa fort.
   D’entrada t’explicaré que la tria de cançons dels grups, en la majoria dels casos va ser feta tenint en compte el criteri de la majoria dels artistes. Si mires els crèdits (mira’ls perquè veig que no els has vist) veuràs que hi trobaràs els noms de Xavier Batllés, Toti Soler, Pau Riba, Jordi Sabatés, Emili Baleriola… que són els que d’alguna manera van contribuir a fer el treball i em van assessorar per triar temes i donar una imatge el màxim de fidel amb el que ells van fer. Per això no entenc això de vexar-los de manera descerebrada quan les cançons s’han escollit sota el seu assessorament. En els casos amb que no vaig contactar amb alguna persona del grup es van triar en funció de que fos el màxim de fidel amb el que era el grup. A més ha estat un treball perquè les noves generacions coneguin tots aquests artistes. No pretenia vexar-los.
   Cambiant de tema i sobre el llibre de Zeleste, que veig que també critiques, també et diré que això que dius que dic sobre el Bocaccio està tret fora de context, es demagògic. Has tret una frase on es parla d’una cosa en un moment concret per posar un exemple quan parlava de la música en directe. Però en fi, em sap greu haver estat tant descerebrat. Crec que no val la pena que m’allargui massa. He intentat fer un treball el màxim de bé possible i amb la màxima dignitat tenint en compte a tothom i intentantar que quedés bé.

3. Xavier Batllés

   8 febrer 2010, 08:46

   3

   Francesc, em sap molt de greu comprovar l’existència d’actituds com la teva, amb les quals he hagut de conviure des de jovenet (externament i internament, jo també m’hi reconec). D’on ens ve aquesta falera per a desqualificar? Perquè no disparem la nostra artilleria argumental i crítica d’una puta vegada contra els que sempre ens han oprimit, silenciat i manipulat, ara que comencen a ensenyar el seu veritable tarannà basat en la metodologia de la violència. Perquè no gastem la nostra energia en denunciar als que sabem que tenen reals intencions ja no sols de vexar, sinó que menyspreen les nostres vides? Com podem equivocar-nos tant de destinatari?
   Mira, últimament he après que voler fer les coses de puta mare, és el que crea un gran desordre i malestar al voltant. La clau està en avançar repartint-nos la càrrega d’errors que comporta tota acció i que ben segur es generaran.
   En aquest sentit t’he de dir que no m’agrada que desanimis l’Àlex ni a ningú que actuï sense mala intenció. Quan millor serà solidaritzar-nos amb els errors que tots cometem, per a generar major confiança i empoderament dels conjunts humans.
   Et demano que no prenguis tot això com a una recriminació personal. A tu també et desitjo que puguis diluir els errors entre la penya, totxs nosaltres. Però compren que val la pena parlar de certs standards de negativització que arrosseguem des de fa massa temps, dels quals, atacant qui ha intentat fer una aportació, ens en brindes un bon exemple.
   Una abraçada, Francesc.

4. E. Pacheco

   9 febrer 2010, 10:24

   4

   Hola a tots tres…no me’n puc estar de ficar-hi cullerada. Això de les vexacions i de sentir-se vexats…buenu, ja n’hi ha prou de tenir la pell tan fina. Mira Albert, no et conec de res, però si el teu llibre, així que parlaré d’això i de retruc de tu, només perquè ha estat feina teva. Trobo que és un llibre deficient, mal enfocat i que no fa justicia del que vols parlar. De relliscades com les del disc també se’n troben en el llibre. Ho sento, però hi veig certa deixadesa general. No entenc per què la meitat del llibre es compon d’entrevistes amb l’Amargós i en Benavent parlant del flamenc. És que la música laietana va tenir només aquesta sortida, és que s’acaba d’aquesta manera? Suposo que la virtut d’un treball com aquest escrit per algú que no va viure els fets en primera persona hauria de ser la de cert posicionament crític, vull dir que més enllà de la crònica dels fets i del material i aquí veig sobretot que s’ha afusellat el llibre d’en Jordi Sierra i Fabra, s’hauria d’intentar explicar què significa el fenòmen en sí. Una profundització que no veig en tot el llibre. No es tracta fer un favor als músics i a la gent que va viure tot allò fent memòria, sinó d’explicar-nos-ho a nosaltres, TOTS nosaltres que vivim ara. En aquest sentit trobo que el llibre AlterMúsiquesNatives (1994), que tot i que no es va limitar només al moviment laietà, dona una visió més enriquidora de tot plegat. Arribarà algun dia a sortir un estudi crític que englobi els laietans com a part d’un tot, això que anomenem underground o subsòl o com es vulgui dir, que va intentar i que encara intenta, és a dir, que encara fa capgirar els esquemes de la música, del mercat i en definitiva de la vida? Buenu, espero que si.
   Salutacions a tots.

5. Àlex Gómez-Font

   9 febrer 2010, 12:11

   5

   Hola E. Pachecho, primerament donar-te les gràcies per la teva crítica i dir-te que no em dic Albert sinó Àlex. No vull entrar ara a començar un debat on jo m’hagi de justificar de tot el que he fet. Només m’agradaria exposar-te un parell de coses. Primerament aclarir-te que la meitat del llibre no és una entrevista amb l’Amargós i el Benavent. Si afirme’m les coses i les critiquem fem-ho bé. I si has llegit el llibre veuràs que en cap cas aquest treball és un estudi crític sobre la època. Des d’un bon principi exposo que és un treball i una guia musical feta per una persona que coneix els Setze Jutges i el rock català i en canvi el moviment dels setanta ningú li ha ensenyat. Per casualitat i a través del flamenc i tal entra a descobrir la música laietana i parla amb alguns dels seus membres que li exposen les seves idees, què van fer i cap a on van dirigir les seves carreres. Aquest és el treball, no un estudi, sinó una aproximació a una música que la gent de la meva generació no ha conegut. I ja està. A partir d’aquí penso que qualsevol llibre sobre la època és diferent. Jo només volia mostrar a la meva generació una sèrie de músics i persones molt interessants. Pel que fa a la deixadesa que dius si hi és no és intencionada sinó que fruit de les circumstàncies. Pensa que el treball no ha estat finançat ni encarregat per ningú sinó que l’he fet jo durant molt de temps a partir de converses amb tota aquella colla. I d’imprecisions es clar que n’hi ha, també està ple d’imprecisions l’escrit que tu acabes de publicar quan per exemple dius que la meitat del llibre són entrevistes a l’Amargós i el Benavent i no recordes de dir que també hi ha l’Emili Baleriola, el Víctor Jou, el Jaume Sisa o les intervencions d’altres com en Rafael Moll, Xavier Batllés… En fi, em sap greu que perdem les energies havent-nos de justificar constantment. I si algun dia tinc l’ocasió de fer algun altre treball intentaré tornar-lo a fer el millor que sàpiga. Només tornar a insistir que era una guia musical i d’acostament. I de coses imprecises i tretes de context i mal fetes encara que sigui sense voler tots en fem per sort.
   Una abraçada.
   Una abraçada.

6. Gero

   9 febrer 2010, 11:38

   6

   Vull recordar que quasi tot el material sonor i documental de Zeleste va ser llençat a un contenidor d’escombreries… A partir d’aquest punt, qualsevol feina de recuperació (amb les seves possibles mancances) per recuperar la historia silenciada d’aquest moviment, ha de ser benvinguda. Ampliar i debatre els nostres coneixements sobre que va representar Zeleste per a tots nosaltres serà escriure la historia no escrita…

7. Francesc Diaz i Melis

   10 febrer 2010, 07:38

   7

   Benvolgut Alex :

   En cap moment m’ ha semblat que volguessis vexar en el sentit de fer-ho activament o sigui malintencionadament ningú, jo em refería a aquelles vexacións que per passiva poden lliscar com a conseqüencia de com es fan les coses a vegades.
   Si vexació et sembla un terme massa fort o ofensiu podem deixar-ho en manca de rigor; el problema d’ aquestes edicions per mi, com a comprador i lector, es de manca de rigor, i del greu que em sap que aquestes manques de rigor restin valor a uns documents d’ aquesta importància.
   No crítco la resta, que em sembla tan interessant com el llibre que en el seu moment va fer en Jordi Sierra i Fabra amb el Gato Pérez, que fins ara era el referent en singular sobre el tema.

   Si el terme descerebrat us molesta us diré que el vaig fer servir com a sinònim de manca de reflexió, facilment atribuible en el nostre mon a les presses amb que s’ acaben fent tantes coses. I el que em sap greu es com afecta aixó aquests documents, al meu parer aquestes manques de rigor resten part del molt valor que aquests documents tenen.
   I aixó es una cosa que no em sembla gens be que passi amb un fet històric i cultural com es la música laietana.

   La manca de cura a l’ hora de fer les coses, sovint per les presses, publicar coses i no repassar-les abans de la publicació definitiva, aixó si que malhauradament es ben llatí, com ho son també els meus exabruptes que veig us han molestat.

   Aquesta manca de cura a l’ hora de fer les coses pot acabar essent vexatoria per omisió. Aquest era el sentit que per mi tenía la paraula vexació dins aquest context.

   Pel que fa a l’ Oriol Tramvia considero que el Bestia! es un disc marcat per la mala sort. Vaig estar en dos dels concerts on es va enregistrar, i el só era magnífic. Surt el lp i tot sonava saturadíssim. a mes en J.V. Foix va fer retirar-ne el millor tema perque no li agradava com havía quedat, i ara en els credits d’ aquesta reedició desapareixen els Bhakta, cosa que també em sap greu per l’ importancia sobretot dels germans Encinas tant en el rock progressiu de l’ época com en el mon de les músiques tradicionals d’ anys posteriors.

   La foto de Blay Tritono es que no es de Blay Tritono, sino d’ un grup que no va existir fins 20 anys després dels Blay Tritono.

   Referent a dir que Bocaccio era un lloc on es fèien concerts es com dir que Zeleste era un local on es feien combats de boxa o competicions atlétiques. El llibre que digués aixó tampoc me’ l podría prendre massa seriosament.

   Si t’ has embarcat en aixó i has arrivat a fer el que has fet fins ara potser seràs qui algún dia amb tots els temps i mitjans necessaris faci la gran obra sobre la musica laietana que l’ humanitat necessita.

   No has de deixar que critiques que es facin per les coses que no han sortit prou be eclipsin la bona feina feta i sobretot les ganes de fer-ho millor la propera vegada.

   Justament aixó ha sortit mentre vèiem com primer TV3 encarregàva una serie de 13 capítols sobre la musica laietana i com poques setmanes després la mateixa TV3 decidía que enlloc de serie sería un sol documental.

   Cordialment

   Francesc Diaz i Melis

8. Francesc Diaz i Melis

   10 febrer 2010, 07:51

   8

   Benvolgut i admirat Xavier (Batllés):

   No tinc cap falera per desqualificar, senzillament em va empipar alló de la foto del Blay Tritono que no era dels Blay Tritono i la desaparició dels Bhakta.
   Aquestes coses que per vosaltres poden no tenir importancia, a mi com a seguidor de la musica laietana aleshores i ara em va sentar no diré que com una victoria electoral del PP pero em semblava prou gros com per fer-ne esment de que coses com aquestes no hauríen de fer així si es pretén que el que es publica es pugui prendre seriosament.

   Estic d’ acord amb el que dius sobre l’ us de l’ artillería argumental i crítica.

   No pretenc desanimar ningú, sino ben al contrari, actuar com estímul per mirar de que en l’ esdevenidor no es donguin mes errades d’ aquesta mena, que les coses es facin amb mes cura.
   Els laietans porteu tres décades mereixent reconeixements que fins ara no heu tingut, tret de petits grans homenatges com el que us va retre el LEM.

   Quina impresió us donaría comprar un disc de Charlie Parker on qui surtis a les fotos fos John Coltrane o els crédits corresponguessin a un enregistrament de Charles Mingus?. A mi aquesta em semblaría igualment una edició no massa encertada.

   No veig cap recriminació personal, senzillament vaig exposar l’ impresió i el regust que em van deixar unes edicions que havía comprat amb tota l’ il.lusió, tant el llibre com el disc, una barreja de ràbia i decepció veient el que s’ havía publicat finalment quan algú gosava per fí publicar alguna cosa “nova” relativa a la música laietana. Res mes que aixó.

   No m’ he guiat per cap standard de negativització, no en gasto, no ataco a qui ha intentat fer una aportació sinó que goso posar en entredit almenys part d’ un resultat que em sembla lluny d’ esser satisfactori, resultat que espero marqui el principi d’ una época on el mon laietà i els seus protagonistes mereixin el reconeixement que se’ ls deu ja fa temps.

   Cordialment

   Francesc Diaz i Melis

9. artal

   16 febrer 2010, 09:33

   9

   aunque mi catalán no es para caerse de culos (no soy de los que lo hablan en la intimidad) he seguido estas entradas con interés. conozco a françesc desde hace unos cuantos años y en no pocas veces hemos cambiado impresiones y comentarios sobre la escena layetana, que es uno de los gustos musicales que compartimos. el mismamente me paso el enlace de esta página. asi que confieso que por ello mi imparcialidad puede quedar en tela de juicio. una vez las cosas claras… creo que su primer comentario expresaba un lamento a una falta de rigor que siempre puede ser comprensible pero que los responsables deben “tragarse”. yo ante los mismos hechos me temo que hubiera escrito un comentario (muy) similar. por otra parte yo vivi y disfrute de la música layetana en la distancia (unas distancias cortas que me permitieron ver algunos grupos en directo, ir a canet…) y que seguia en la prensa musical de la época fielmente. quiza ese verla y vivirla desde fuera (un poco como un fan) me da tambien una vision diferente y no tan personal como la que trasciende en algunos comentarios y entradas de esta web. fuera de esos “singuralismos” de colegueo y de las siempre bien intencionadas “todo sea por la difusion” creo que esa escena bien mereceria mas y mejores trabajos que la retrataran y documentaran (y eso creo recordar que se echaba en falta, en comparación con la movida madrileña de los ochenta en el libro de la barcelona de los 80 vista por nazario y amigos). y eso para hacerlo bien se hace con el rigor que reclama mi buen amigo françesc. lo demas es el tipico parcheo/bacheado de cualquier carretera de provincias. que difundir de cualquier manera no esta necesariamente mal, pero ya puestos…. que sea de manera impecable.
   a perdonar por el rollo.