L’Albert Anadon, el Joan Falguera, la Montse Novell, el Quim Quintana i el Carles Gracia tenien 18 anys quan van decidir realitzar el primer viatge a Orient.

Avui, el Carles és l’únic que ha sobreviscut l’enfonsament d’aquella generació freak. Assegut al bar de la biblioteca Jaume Fuster ens posem a parlar del viatge que van fer i dediquem un record als companys: El Joan i la Montse formaven parella per aquella època. Ell amb el cabell llarg i la Montse curt i amb aquella barreja de dolçor i picardia que la caracteritzava, destacaven pel seu carisma dins del grup. L’Albert era el més llegit, l’únic que parlava de contracultura. I el Quim encaixava perfectament en la imatge del hippy pacifista d’amor i flors.

El 1974, vivien a casa els pares. Eren fills de famílies obreres que havien pogut pagar els estudis dels seus fills, on es respirava un ambient progressista i d’oposició al franquisme. Com mols altres companys de generació, es revoltaven contra el vell sistema de valors i rutines establertes que lligaven la societat d’aquells anys: treballar, veure la tele el futbol i callar i dormir, mentre les nacions eren governades per gerontocràcies perpètues. No és estrany que marxessin amb la motxilla a l’esquena i que compartissin el neguit de creixement interior i d’aventura amb milers de joves hippys i freaks. Orient prometia civilitzacions menys tecnificades, sota un cel més obert, embolcallat de música de citar i efluvis d’herba.

Aquella primavera, van compartir els estudis amb un treball temporal en una empresa de propaganda. D’aquesta manera van poder estalviar uns 250 dòlars cada un..
Pocs dies abans de la sortida, es van reunir en un bar prop de l’escola on estudiaven per preparar el viatge. La destinació era Kabul, però el Quim i l’Albert volien anar després cap el nord. Havien sentit parlar d’una comuna alemanya localitzada en algun lloc idíl·lic de l’Hindu kussh i pensaven que podrien quedar-se-hi. Els altres, més o menys, havien previst que amb aquells diners no podien anar més lluny. Durant els dies successius, i per 1000 peles cada un, van comprar els tiquets del vaixell que els portaria a Istanbul.

El 14 de juliol de 1974, com si fossin els primers exploradors, van agafar la motxilla i van sortir de Barcelona amb el vell vaixell turc Karadeniz. Van travessar la Mediterrània en sis dies. Va ser una travessia tranquil·la en la que van fer escala a Marsella, Gènova Nàpols i el Pireu. Sempre que tocaven port sortien a dinar a la ciutat i compraven pa, llaunes i fruites que compartien cada vespre asseguts a popa sota la nit estelada. Després, dormien en lliteres en una cabina col·lectiva.
Durant aquesta setmana, va esclatar el conflicte entre turcs i grecs per l’illa de Xipre. A bord del vaixell van rebre un telegrama de la família que els prevenia de la inconveniència del viatge a Orient i els aconsellava dirigir-se a una destinació més civilitzada. Animats per l’actitud dels mariners turcs que veien la guerra guanyada des del principi, van decidir no donar-se per assabentats del telegrama fins que arribessin a Istanbul. Van desembarcar el 20 de juliol i van quedar-se sobtats per l’ambient de conflicte bèl·lic que es vivia a la ciutat amb les finestres tapades, precintades i les llums dels cotxes pintades de blau. Uns dies després escriurien a les respectives famílies per tranquil·litzar-les.

A Istanbul van fer el turista i van allotjar-se en una pensió econòmica del centre, on van passar dues nits. Cada dia anaven al Puding Shop, la cafeteria que servia de punt de parada al Màgic Bus, que cobria la ruta Amsterdam Delhi i que s’havia convertit en punt de trobada de tots els joves occidentals, que d’una manera o l’altra anaven o tornaven de l’Índia. Al plafó d’anuncis d’aquest cafè s’havia convertit des dels anys 60 en un dels principals punts d’informació per a viatgers amb notes sobre l’activitat i mala llet de la policia a determinats passos de frontera.

El 23 de juliol, van agafar el tren que els havia de portar a Teheran. El trajecte entre les dues ciutats va durar més de quatre dies. Els dies es feien llargs en una cabina amb tres anglesos més i sense poder-se moure, perquè el tren anava completament ple. Parava a totes les estacions i podien comprar begudes i menjar des de la finestra. Al Kurdistan, el tren s’embarcava en un ferri per travessar un llac.

Van passar la frontera el 27. El Carles recorda de l’antiga Pèrsia l’amabilitat amb que els van tractar. D’una banda la gent que van trobar demostrava molta curiositat pels forasters, d’altra banda, feia pocs dies que a la televisió iraniana havien donat un documental sobre Espanya, on s’exaltava la figura del Caudillo Franco i la ma ferrenya amb que governava el país. Molts policies que havien vist el documental els van tractar com a “amigos españoles.” Cal recordar que en aquest país la possessió de xoco volia dir la pena de mort.

Abans de deixar Teheran van anar a l’ambaixada de l’Afganistan per obtenir el visat d’entrada i pocs dies després, el primer dia d’agost van passar la frontera de l’Afganistan. Viatjaven en taxis col·lectius que cobrien l’itinerari; Herat, Kandahar i finalment Kabul. Pel camí, van patir un intent de segrest. El conductor no volia continuar i amenaçava en deixar-los sota el sol en mig d’una planura si no pagaven més. Van poder solucionar-ho amigablement i, després, van canviar de conductor.
Recorda l’impacte que els va ocasionar trobar un país verd amb valls i muntanyes quan el que esperava era un desert de sorra. Recorda les pintures dels camions i les dones vestides amb burka, les quals ara tenim tan presents però que aleshores ignoràvem.

A Kabul es van allotjar al cafè Mercedes. Cada matí sortien a descobrir la ciutat. Menjaven en petites barbacoes improvisades al carrer i feien alguna compra. La Montse va comprar-se el típic abric afgà. No tenien masses manies pel que fa al menjar i a la beguda i es movien com a peixos en aquell ambient. Aviat es van acostumats a regatejar el preu abans de comprar qualsevol cosa. Passaven les tardes asseguts alpati interior del cafè Mercedes assaborint els productes típics i naturals que els oferien, de manera que en pocs dies no només havien gaudit d’experiències oníriques de gran qualitat sinó que també van adonar-se que el fons comú havia disminuït considerablement i que havia arribat l’hora d’iniciar el viatge de tornada.

El 10 d’agost, van iniciar el regrés. 5 dies de taxis col·lectius. Van viatjar cap a Teheran, on el Joan va haver d’ingressar en un hospital a causa d’una intoxicació.
Entre els dies 15 i 18 van recórrer els quilòmetres entre Teheran i Istanbul en tren, de la mateixa manera que havien fet a l’anar, però, ara, prescindint de totes les despeses i alimentant-se del que els oferia la gent.

Arribats a Istanbul i a aquestes alçades del viatge, quedaven a la caixa comú 25 dòlars i amb aquests diners no era possible continuar junts. Van repartir-se els diners i van dividir-se en tres grups, de manera que tinguessin més possibilitats a l’hora de fer auto stop: El Joan i la Montserrat, d’una banda, l’Albert i el Carles de l’altra i el Quim tot sol. Abans de separar-se van establir un pacte de silenci segons el qual no dirien res a les famílies dels altres fins que tots haguessin arribat a Barcelona.

Cansats. després de viatjar durant un mes amb la motxilla i el sac de dormir, amb 5 dòlars per persona van iniciar el retorn en auto stop des de Istanbul.

Avui, només podem parlar del retorn del Carles amb l’Albert, que van ser els que van tenir més sort i van arribar abans a Barcelona..
El mateix dia 18 van recórrer la part occidental de Turquia, van entrar a Bulgària on van dormir al ras a pocs quilòmetres de la frontera. El dia 19 una parella francesa els va convidar a dinar i els va portar fins a Zagreb on van dormir sota d’un pont.
El dia 20, amb diversos cotxes, van aconseguir arribar a Venècia, on encara van tenir forces per visitar Sant Marc i després van dormir prop d’una estació de tren somniant en un mercaderies que els portés de retorn tal com havien llegit que feien els beatniks americans. El 21 va ser més difícil; Un tràiler els va portar des de Venècia, passant per Milà fins a Lyon. El 22, malgrat estar tan a prop de casa van passar tot el dia a la carretera sense que els agafés ningú. Quan es feia fosc, va aturar-se un cotxe amb marroquins que els demanaven 1000 peles a cada un per deixar-los a Barcelona. Van convèncer els marroquins que si els portaven a Barcelona podrien pagar les mil peles. La matinada del 23 d’agost l’Albert i el Carles va arribar al barri del Clot.

La Montserrat i el Joan i el Quim van arribar l’ultima setmana d’agost. De la seva tornada en auto stop no en sabem res, però, el que sí sabem és que aquell viatge els va servir per obrir moltes portes i que els van unir per sempre més.