Joaquim Jordà (1935-2006) és probablement l’autor català, del que avui anomenarien documental de creació, més notable dels últims anys i un dels pocs que han exercit influencia sobre les joves generacions. El seu nom està irremeiablement associat a la “Escola de cine de Barcelona”, juntament amb Carles Duran, Gonzalo Suárez, Vicente Aranda, José María Nunes i Jacinto Esteva, amb el que Jordà va codirigir Dante no es únicamente severo (1967), considerada la pel·lícula manifest del moviment i model de les seves propostes renovadores.

La escola de Barcelona com la majoria de moviments culturals “compromesos” d’aquella generació era “d’observança” francesa. Podríem dir que va ser a la Nouvel vague, el que la Nova cançó a la chanson francesa.

Al meu entendre, dos cineastes de “La Escola de Barcelona” es van apropar al fenomen contracultural: Carles Duran i Joaquim Jordà.
El primer va col·laborar en la part eivissenca de More (Barbet Schroeder, 1969). La pel·lícula, amb musica de Pink Floid, rodada entre Paris i Eivissa, abordava el naixement de la psicodèlia a Europa (reproduïa un viatge d’àcid) i el pas de alguns del seus membres a la heroïna. Un any desprès, amb en Jordà com a coguioniste, Duran va rodar Liberxina 90 (1970), on uns “terroristes” assaltaven els dipòsits d’aigua de la ciutat per introduir-hi liberxina (en clara al·lusió a la LSD), una droga que tornava lliure a la gent.

D’alta banda en Joaquim Jordà va filmar, al llarg de la seva carrera, diversos documents sobre la contracultura local, que no han vist mai la llum publica, com la vida en una comuna integrada, entre altres, pel Pau Riba. També es va interessar per personatges com Mercè Pastor, Pepe Sales, etc. i la seva relació amb les drogues.
Suposem que part d’això, estava present en l’últim projecte d’en Jordà, Morir de dia, sobre l’irrupció de l’heroïna a la Barcelona dels anys 80.
El títol fa referència a la mort conscient i gairebé lúcida, fruit dels
impulsos autodestructius de molts del millors membres d’aquella generació de la ma del cavall i la seva pandèmia la sida.

En morir Joaquim Jordà, dos dels seus col·laboradors, Laia Manresa i Sergi Díez, amb el suport en la producció de la filla d’en Jacinto Esteva, a la que Jordà va dedicar un dels seus millors treballs El encargo del cazador (sobre els últims anys de la vida del cineasta), van decidir tirar el projecte endavant.

A principis del 2008, la Laia va connectar amb mi a traves d’un antic becari d’Altervideo. Buscava pel·lícules sobre els anys setanta. Jo li vaig dir que en tenia de fetes a l’època, però no sobre l’època i també que es mires la web sense nom, on sortien comentaris sobre aquells anys.
Al mati següent amb va trucar per dir-me que un text meu li havia agradat molt. Sorprès i agraït per aquesta amabilitat, tan poc habitual, vaig pensar que l’historia acabaria allí.

Gairebé un any desprès va tornar a contactar amb mi i amb el Canti per demanar-nos de parlar en la seva pel·lícula, petició que va fer extensible a tot el grup de lwsn.

A partir d’aquí es van muntar dues entrevistes. Una a casa del Canti amb Luis Fellini i un altre persona que, per raons personals, no va voler donar la cara (va ser entrevistada d’esquena). Van parlar de la seva experiència personal amb l’heroïna i de l’impacte que aquesta va tenir en la nostra generació. La conversa entre el Canti i el Fellini va continuar a “La Reina de Àfrica”, el bar d’un casal ocupat, al carrer Bolívar del barri de Vallcarca

L’altra entrevista es va gravar a Altervideo , amb en Jordi Mustieles, l’Àlex Anadon i jo. L’idea era que parléssim dels inicis del “Rollo”, es a dir del pla precedent a la devastadora aparició del cavall.
La Laia ens va donar llibertat total quant a la gent que parlés, del que es parlés, el lloc, l’enfocament, etc.. L’únic suggeriment que em va fer es que preferia defugir el clàssic esquema entrevistador-entrevistat. L’hi agradava mes que parléssim entre nosaltres per aconseguir una major espontaneïtat, pel mateix motiu no va voler “preparar” l’entrevista.
Gràcies a la invisible però eficaç direcció de la Laia, i al bon rotllo i el ofici d’en Sergi i en Carles Gusi (un dels millors directors de fotografia catalans) tots vam dir el que volíem dir i el que volíem callar, com ha de ser.

No puc acabar aquesta crònica sense satisfer la petició d’en Canti, cansat de d’aixecar acte de tantes defuncions, de felicitar a la Laia pel naixement de l’Aram el seu segon fill; felicitació a la qual m’adhereixo.

Martí Sans