Una assemblea al Saló Diana

Sabem que va ser un dia 28 però segurament no sabrem mai el mes. Devia ser a principis de 1976, quan l’Assemblea de Músics es reunia durant la mateixa època que l’ ADTE (Assemblea de Treballadors de l’Espectacle).
El document és important perquè mentre explica la necessitat de guanyar alguns diners, organitzant un macrofestival, que permetessin autogestionar la qüestió musical, ens descriu les variades posicions i confrontacions entre músics que coincidien en el Saló Diana.
Qui vulgui pot llegir o descarregar l’original des del següent enllaç: Anàlisis de l’Assemblea del dia 28 al Saló Diana en format pdf, o llegir el text que segueix a continuació on hem corregit algunes faltes ortogràfiques de l’original.

ANÀLISIS DE L’ASSEMBLEA DEL DIA 28 AL SALO DIANA.

El procés pel que van passar les cinc primeres assemblees, va estar basat en les problemàtiques laborals, econòmiques i de funcionament d’un nombre aproximat inicial de 100 músics o gent relacionada amb l’espectacle, encaminant les xerrades cap a una cooperativa que ens englobes i ens representes.
Això, ens va conduir a una idea immediata per a la qual aviem convocat tots plegats la 6ª assemblea del dia 28: un macro festival on tots ela interessats hi treballaríem amb l’únic fi de comptar amb una bona base econòmica que recolzes totes les futures activitats de la cooperativa.
Un cop reunits sobre aquesta tasca concreta (cal apuntar que era l’assemblea mes nombrosa de totes les fetes), van aparèixer tres actituds que ens van enfrontar en una violenta discussió.

Á els que per no haver assistit a alguna o cap assemblea, havien perdut el fil dels esdeveniments i no lligaven res.

B els que amb una mentalitat pluralista venien disposats a organitzar el macrofestival, sense mes problemes.

i C un sector que, precedint a l’idea del macro de moment, defensàvem la necessitat d’englobar-se i representar-se a través de varies cooperatives confederades, de manera que cada cooperativa tingues el màxim possible d’afinitats ideològiques i musicals.

ANÀLISIS DELS APARTATS B i C.

El to agressiu del grup B al conèixer l’existència del grup C) conduïa al següent raonament:
EL grup B interpretava que en el moment en que el grup C) (lògicament afins ideològica i musicalment).havia decidit no fer tal o qual gènere musical (free, clàssic, rock, en concret), o no adoptar tal o qual ideologia o actitud social, no havien fet a partir d’uns interessos creats: recolzaments Zelestials, enregistraments més o menys ben pagades, diners, fama, etc…; per lo qual acusaven amb raó al grup C) d’estar-se constituint en elit.

PLANTEJAMENT CONCRET DEL GRUP C)

Si nosaltres vàrem decidir en un determinat moment de la nostra experiència professional no fer:

1 Free, va ésser per considerar que la musica lliure no arribava a la gent; perquè segura i suposadament la música lliure fora per a una societat lliure; perquè en el nostre país els músics que es dedicaven habitualment a la música lliure eren els de més baix nivell tècnic i els que més mereixien com a “qualificatiu professional” el nostre estimat mot de “patilleros”; i perquè a dames el nom amb que s’auto-denomina aquest moviment no es en realitat “musica lliure de tal o qual país sinó “free”, paraula usada per els músics de Jazz avançat dels E.E, U, U, i sota uns condicionaments súper concrets, que evidentment no son ela nostres.

2 Clàssic, va ‘ésser per considerar que tampoc arribava a la gent; perquè se l’hi diu música seria i no som seriós: perquè es la música de la cultura dominant; perquè l’aprenentatge d’ella sols és possible a través d’un dels centres més mal vistos amb tots els aspectes per nosaltres: el Real Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona; perquè per a tocar-la i valorar-la et veus obligat a moure’t per un cànon tant revulsiu com el virtuosisme; perquè reserva únicament al compositor i al director la feina creativa (al nostre mode de veure); i perquè considerem que la improvisació és on neix la música.

3 Rock, va ésser per comprovar que era la música de la cultura responsable de l’aniquilament de la riquesa musical popular internacional, a través de la plataforma d’interessos creats de les editores discogràfiques multinacionals; perquè si et fiques en ella estàs manejant tot lo dia noms anglosaxons i no et pots comunicar amb la gent que t’envolta a no ésser que siguin “enterats” del mateix; perquè implica una valors masclistes {perquè en quant a instrumentació és limitatiu dels nostres instruments locals, o fas autentiques “xapuces” estètiques; i perquè considerem que en la manera concreta que ha arribat als músics del nostre país, compleix una missió de fase d’aprenentatge trampa, ja que de natural, sense aprendre res de música li fotem tres voltes als anglosaxons, recolzats d’una tradició llatina a la que no tenim més que vincular-nos-hi..

4 comercial, va ésser perquè és la música de la societat de consum i és això justament el que volem destruir.

5 Pluralista, (qualsevol onda o mescles de gèneres): va ésser per enveja a les cultures profundes encara vives (societat gitana per exemple); i perquè vivim en una ciutat on ja de natural hi arriben variades influencies, amb lo qual, si volem anem usant elements propers del rock o de música índia o de jazz, etc.., mirant sempre de posar-los al servei de la nostra pròpia manera d’expressar-nos.

6 Ensenyament, va ésser per considerar l’aprenentatge harmònic com un cercle escolàstic que cadascú es lliure d’usar o no; l’aprenentatge melòdic, bagatge tradicional que t’enganxen tons pares, avis o veïns; el rítmic un pur assumpte de control del sistema nerviós (problema del tot relacionat amb la vida mateixa), Tot això ens passa als músics d’ací i de moment, “out” de l´ensenyament de la música per veure’ns desposseïts i robats d’una tradició viva, o sigui que com a primer pas per a ensenyar una sola cosa de música, ens cal poder agafar la ma de l’estudiant i ensenyar-li la música viva en alguna cantonada. La nostra tasca, doncs, consisteix en posar-nos a la cantonada i tocar, i d’aquesta condició de músic autogestionat, intuïm que al cap d’un temps, podrem impartir un ensenyament de tu a tu, enfocat únicament cap al desenvolupament del que ja porta de per sí el que diu voler aprendre música.

7 Altres generés, per llunyania o desconeixença.

Tota aquesta anàlisis explica que no son raons estètiques tan sols, ni econòmiques, ni de recelosament les que ens han mogut a proposar les diferents cooperatives confederades.

Conscients doncs d’aquestes raons, quedem units en una mateixa cooperativa a curt o llarg termini tots aquells que combatrem els sistemes de difusió i repartiment de música/espectacles tal com son ara, amb l’únic interès de tornar a proveir els llocs on vivim d’una música/espectacle POPULARS (que vol dir que tothom o entén i ho realitza).

Cal comprovar que no cada apartat te uns interessos contraris a tots els demés, sinó que es fàcil que els), els 3) i nosaltres, per exemple, pensem el mateix que els 2) o els 4).

Això marca una pauta clara de cooperativització per a cada grup, punt conflictiu de l’assemblea del 28.

Com a exemple senzill es podria usar el mateix macrofestival:
Si la bossa de recaptació final fora de 4.500.000 de pts., i ens agrupéssim, anem a suposar en tres cooperatives, passaria el següent, com a fins immediats:

- una rockcooperativa empraria 1.500.000 en comprar 3.000 watts de so per a poder realitzar còmodament actuacions característiques de la seva forma de treballar, i així igualar i cooperar en les necessitats de cada grup (es segueix suposant que l’interès dels músics de rock consisteix en seguir tocant amb els seus conjunts tal com son ara; un màxim de sis persones) .probablement els músics de “free” combreguin en els mateixos interessos.

-una cooperativa de clàssic aniria ràpidament, amb el seu 1.500.000 a promocionar sales de concerts, arreglar el conservatori, comprar un o dos pianos de cua, etc. . .

- mentre que la nostra cooperativa d’ambicions populars, invertiria segurament el 1.500.000 en una carpa, un o dos autocars (l’interès nostre com a alternativa popular es basa en poder tocar molta basca junta, en un determinat moment, ja que els conjunts obligadament petits ens resulten limitatius de la nostra personalitat), i en subvencionar uns viatges per a lligar feina sense intermediaris i combatre així l’estructura raimonesca (per a entendre’ns) des de les arrels.
Naturalment que les tres utilitzacions immediates de diners semblen (deixant apart matisos) necessàries per a tots els confederats, però la necessitat de cada tendència d’utilitzar quantitat de diners en projectes típicament seus, fa que de moment ho fem a través de plataformes econòmiques diferents..
No cal dir, a la fi i al cap, que en 1 ‘ ànim de tots està la macro cooperativa i que si l’Assemblea confederada segueix existint com fins avui i no sols a nivell de xerrada, sinó d’intercanvi de tot tipus, algun dia ajuntarem els nostres esforços, ja no per anar cap una defensa i realització “caxonda” de la nostre professió, sinó cap a la Revolució social a tots nivells.

LA COMBOCOOPERATIVA