Publicat dins: Persones - 01/05/2008
Albert Hofmann, el científic, escriptor i humanista que va sintetitzar la LSD en un laboratori, ha iniciat als 102 anys un nou viatge en bicicleta a la recerca d’altres realitats.
El passat dimarts 29 d’abril 2008.
Fragment del llibre LSD, La historia del LSD, d’Albert Hofmann
Distintas realidades
Lo más importante fue para mí el reconocimiento, confirmado por todos mis experimentos con LSD, que lo que de común se denomina «realidad», incluida la realidad de la propia persona, de ningún modo es algo fijo, sino algo de múltiple significación, y que no existe una realidad, sino varias; cada una de ellas encierra una distinta conciencia del yo.
La notícia a Europa Press
La notícia al Periodico
Entrevista a l’Albert Hofman
Video d’homenatge a l’Albert Hofmann
« Anterior: Sisa: follarem com folls
» Següent: Locucions, frases fetes i argot del rotllo dels 70
13 comentaris
xavi cot
1 de maig 2008, 08:24 PM
1molt bons els videos
ffanes
3 de maig 2008, 02:22 PM
2Pujada-flash-baixada. Un autèntic viatge fora de tot el “normal”. Descobries les mil i una figures del Jo i la hipocresia dels altres Jos.
La natura parlava i es queixava , la nostra i en general . Fer un trip al camp era comunicació vital amb el tot. I tornaves i res t’agradava. Com s’havia construit aquesta erronea manera de viure?
Moltes vegades en aquest anys m’hi preguntat : quants varem tenir la sort d’experimentar amb aquell producte i anar més enllà , viure realment experiencies que potser els yoguis obtenen després de molts anys, o els primers humans que encara no havien trencat amb la natura sentien…
En alguns viatges totes les figures es trencaven, en altres imaginavem com seria la societat establerta si als militars prenguesin L.S.D. o els polítics o els nostres pares , els professors , la policia…“el Cara de palo”.
Fins i tot a voltes no enteniem res, ni tan sols als nostres amics de trip.
Els que varem comprendre ( o creiem comprendre) on som ?
Costa molt o no, caminar amb aquell record a dins?
Avui escric aquestes paraules a la memòria de Hofmann.
Qui ha fet un viatge astral sap que es la mort. No tot eren colors, teniem vint anys i voliem saber-ho tot.
Com ens va, encara aquí, després de saber, de viure tot allò?. Quan no existia el Temps.
Gero
4 de maig 2008, 12:45 PM
3LSD, l’invent mes innovador del segle XX.
Bye, Mr. Hofmann
pilar
9 de maig 2008, 09:22 PM
4Formas de viajar: del Camino de Santiago a la psicodelia
Donde los viajes toman diferentes sentidos acordes con los tiempos
En la Edad Media europea estaba comprobado que peregrinar a Santiago de Compostela (o un poco más allá, a Finisterre, decían algunos menos piadosos) era remedio seguro para curarse de una enfermedad extremadamente desagradable. Los casos, a veces aislados, a veces epidemias que diezmaban pueblos enteros, asolaron la Europa Central en los siglos X y siguientes, tal vez antes, aunque no hay registros fiables. Parece que había dos tipos de enfermedad. El primero, más benigno se manifestaba por diarreas, vómitos y cefaleas acompañados a veces de alucinaciones y convulsiones. En la otra, mucho más grave, los dedos se ennegrecían, se necrosaban y se perdían.
“Los ciudadanos nórdicos y centroeuropeos, atacados de forma endémica por del fuego de San Antón, acuden en peregrinación a Compostela. A lo largo de la andadura piden a los clérigos Antonianos que mitiguen el daño de sus extremidades gangrenadas tocándolas con el báculo en forma de Tau. Así las extremidades iban mejorando poco apoco encontrándose sanos al llegar a Santiago.”A esta última variante se la llamó “fuego de San Antonio”, por San Antón Abad, tal vez porque un caso grave bien documentado surgió en Dauphiné (Francia) donde estaba enterrado. Este santo contaba con conventos a los largo del Camino, regidos por los Antonianos, que asumieron un papel importante en la cura de la enfermedad:
El toque de báculo antoniano funcionaba: los peregrinos mejoraban y su enfermedad desaparecía progresivamente al adentrarse en España.
La explicación se descubrió mucho más tarde. El centeno era el cereal base de la alimentación en Centroeuropa en la Edad Media (digresión: hasta que empezaron a venir las plantas de América aquí comíamos peor que los ingleses actuales). Como en aquellos momentos no se conocían los fungicidas, las plantaciones eran invadidas por un hongo llamado actualmente Claviceps purpurea o, en nombre común, cornezuelo del centeno. Estas plagas se producían ocasionalmente cuando las condiciones climáticas de la primavera eran propicias: años húmedos y no muy fríos. A pesar que que el hongo era claramente visible, el centeno no se limpiaba e iba todo junto y revuelto a los molinos. La biología, siempre sorprendente, hizo que este hongo contuviera cantidades significativas de ergolinas, unos alcaloides con un poderoso efecto vasoconstrictor. Ingiriendo cantidades significativas de centeno (o harina de centeno) contaminada se desarrolla la enfermedad llamada ahora ergotismo que es, obviamente, la que tenían los europeos medievales.
¿Por qué los peregrinos mejoraban al hacer el Camino? Pues porque al hacerse el clima más benigno, los campos de centeno eran progresivamente sustituidos por los de trigo, cereal poco o nada afectado por el cornezuelo. La dieta cambiaba, la intoxicación desaparecía progresivamente y con ella sus tremendos efectos ya que era la vasoconstricción la que hacía que el riego de las extremidades se redujera y acabaran necrosándose.
El hongo siguió estudiándose con intensidad en el siglo pasado, buscando la composición química de los diversos alcaloides que contenía y sus usos medicinales. Se llegó a descubrir casi simultáneamente por varios laboratorios la ergobasina, un alcaloide relativamente simple con un fuerte poder hemostático y potenciador de las contracciones del útero, un descubrimiento relevante para la medicina.
El siguiente paso en la peculiar biografía de este hongo se produjo hacia 1940, cuando un tal Albert Hoffman estaba trabajando en la síntesis artificial de la ergobasina para la empresa Sandoz. Hoffman contaba después el ambiente en los laboratorios: 6 personas (3 químicos y sus ayudantes) trabajando en la misma sala en cuestiones diferentes, con pésima ventilación y ningún lujo ni comodidad. En 1938 generó combinaciones diversas de alcaloides que fueron mayoritariamente descartadas por su escaso interés médico y que fueron almacenadas y condenadas al olvido. Sin embargo, Hoffman volvió a sintetizar en 1943 unos centigramos de una de esas sustancias, etiquetada con el número 25. Durante la purificación y cristalización tuvo que parar el trabajo tal como refleja en un informe de aquel momento:
Last Friday, April 16, 1943, I was forced to interrupt my work in the laboratory in the middle of the afternoon and proceed home, being affected by a remarkable restlessness, combined with a slight dizziness. At home I lay down and sank into a not unpleasant intoxicated-like condition, characterized by an extremely stimulated imagination. In a dreamlike state, with eyes closed (I found the daylight to be unpleasantly glaring), I perceived an uninterrupted stream of fantastic pictures, extraordinary shapes with intense, kaleidoscopic play of colors. After some two hours this condition faded away.Los efectos que notó le llevaron a probar cantidades mínimas de la sustancia. El 19 de abril de 1943, a las 16:20 h, diluyó en agua unos 250 microgramos. A las 17:00 h descubrió el enorme poder psicoactivo de la sustancia, dietilamida del ácido lisérgico, más conocida como LSD. Hoffman se había tomado una dosis que casi triplicaba la considerada posteriormente “normal”.
La LSD es probablemente el alucinógeno más potente que existe: su dosis activa mínima es de menos de 1 microgramo por kg, entre cinco mil y diez mil veces la actividad de la mescalina. El producto fue utilizado en psiquiatría durante años, vendido normalmente bajo el nombre de Delysid, y se difundió ampliamente a partir de los años 60 en los EE.UU. coincidiendo con el movimiento hippie. Posteriormente fue prohibida a pesar de no ser adictiva y de no tener los efectos colaterales devastadores de la heroína, la droga que acabó siendo el verdugo de una generación que pudo ser mágica.
http://photos1.blogger.com/blogger/3653/915/1600/Delysid.jpg
2006 Ángel Felicísimo – Merida – Extremadura
Eva
12 de maig 2008, 02:30 PM
5Aquí has tocat un punt clau de la història els al.lucinogens i la religió, Pilar, tot plegat és un viatge que ens pot al.lucinar encara més…
Diría que el “cornezuelo” o plantes “al.lucinògenes” van entrar per Grécia i per Amèrica, dues vies diferents. La de Grècia és la més nostra, el cornezuelo de la mediterrània, i la d’Amèrica, la “teonanacatl”, que pel que sembla van portar els primers descobridors d’Amèrica.
Consultant diferents llibres segons els drs. H. Dubin i Hofmann, les malalties dels segles X i posteriors provocades per la “cebada” ja era coneguda en les cerimonies eleusines a Grècia; “Sin embargo, Lolium, por ser la cizaña entre las mieses, no representaba sólo la recurrente variedad primordial que solaba los cultivos, sino también el delicado equilibrio que debe existir entre el alimento básico y el éxtasis irracional que llevó a la doncella bajo la custodia de su señor ctónico; pues “Lolium” suele hallarse infestado por una excrecencia fungoidea parásita: el cornezuelo, el esclerocio de “Claviceps purpurea”, el tizón llamado en griego “erysibe” por una metáfora semejante, en el mismo sentido de una descomposición rojiza. La cebada, el grano eleusino, se consideraba especialmente susceptible a esta infección y con seguridad resultaba bien claro cuán de continuo el grano cultivado se veía amenazado por la infecciosa corrupción de la variedad más silvestre. La propia Deméter tenía el epíteto de Erysibe como si su don del grano pudiese existir solamente al través de la aversión de ese aspecto de su persona, más sombrío, que era la antítesis del grano y de ella misma.
Los griegos antiguos se hallaban perfectamente al tanto de las propiedades enteogénicas del ‘aira’. Ya que Hofmann nos ha mostrado que por sí mismo ‘Lolium’ no posee ninguna actividad farmacológica, estas añejas tradiciones acerca del ‘aira’ o ‘thyaros’, la ‘planta de la locura’, como también se le llamaba, deben entenderse como reveladoras de un conocimiento de las propiedades enteogénicas del propio cornezuelo. En opinión de Aristóteles, por ejemplo, el ‘aira’ era un somnífero que provocaba una pesantez análoga al efecto producido por algunos vinos. Podemos saber, sin embargo, que el filósofo hablaba del cornezuelo que brotaba en el ‘aira’, en Grecia, pues Teofrastro nos dice que el ‘aira’ de Sicilia se distinguía del de Gracia por carecer de tales propiedades enteogénicas. También en latín contamos con un testimonio específico de la actividad enteogénica de ‘Lolium’, pues en una comedia de Plauto uno de los personajes le dice a otro que debe haber comido cizaña, ya que ve cosas que no están allí. Así mismo Ovidio menciona el efecto de la planta sobre la vista, y Plinio anota que el pan preparado con harina contaminada con cizaña causaba vértigo. Los agricultores griegos acostumbraban remover el ‘aira’ del grano cosechando por medio de una especie de tamiz, llamado ‘airapinon’ o ‘bebedor de aira’, palabra que al parecer era una metáfora popular que designaba al borracho intoxicado con ‘aira’ de ojos hinchados. En tiempos de los romanos, en Asia y en Grecia los encargados de los baños públicos solían enviar a casa a sus clientes escandalosos drogándolos con vapores de ‘aira’”.
Aquest llibre ens explica també com es feia servir aqueta cebada per a evitar hemorràgies i dolors del part a les dones -deeses ja a l’antiga Grècia i a tota la Mediterrània…
´
(El camino a Eleusis, Una solución al enigma de los misterios- R. Gordon Wasson, Albert Hofmann, Carl A.P. Ruck)
Així veiem com tota perfecció porta a l’error, i com el mateix error té la solució. La mateixa planta ‘sana’ la malaltía de la planta ‘malalta’
Per altre part, el recorregut fins a Finisterre era cercant millors terres, com ve diu l’article, millor blad, sanar, no pels “antoninos’ que venen radera, i radera d’aquests Sant-yago (expressió que ve d’Eleusis, tot és metàfora que la església católica ha traduït com li ha rotat fent seves totes les històries costums i cultures) aleshores encara no era el ‘Camino de Santiago’ de la cristiandat com el coneixem, sino ‘Compostela’ que vol dir “Campus Stelae’, camp estrellat al Finisterre, ‘final de la terra’, que llavors es creia la fi del món, de la terra, on finalitza la via làctea… però seria molt llarg, ja dic que és punt clau…. i una història apassionant, això sí és “contracultura”.
I per altre part, al llibre del Dr. Alvis H. Dubin -José Purcalla “L.S.D.,S.T.P.,¿...Y?” trobem aquests comentaris;
“Fray Bernardino fue el primer europeo que conoció el hongo negro, el ancestral ‘teonanacatl’ . Fray Bernardino se encontró ante algo sumamente peligroso, algo que a su juicio, y para ello hemos de situarnos, por un momento, en aquellos días del 1530, cuando se hablaba de religión como de algo absolutamente necesario para la salvación no sólo del alma, sino del cuerpo que se refutaban ciertas prácticas médicas como cosas de brujería, hasta tal extremo que que sus promotores ardían en las piras como herejes. (...) Fray Bernardino que contempló en más de una ocasión los restos sangrientos de algún sacrificio en las pirámides mejicanas, en los templos dedicados a los dioses del Sol, de la Lluvia, de la Fecundidad, del Amor, se maravilló al mismo tiempo de tal manera que después de madura reflexión, el horror ocupó el lugar que anteiormente había ocupado la sorpresa, ante los efectos de unos hongos, altos y negruzcos. Unos hongos que los sacerdotes denominaban la ‘ carne de los dioses’ o ‘teonanacatl’. (...) De esta manera el monje español fue uno de los primeros en comprobar con cierto sentido de investigador los efectos de la ‘psilocybina’, contenida en los hongos mejicanos. Todo cuanto Fray Bernardino relata en sus comunicaciones concuerda con lo que años más tarde comprobarían los observadores modernos de la L.S.D. (...)
Y las observaciones del fraile erudito, del hombre que dedicó cerca de sesenta años de su vida a la cristianización de aquellas tierras, y que, como muetra de su saber, dejó numerosas obras escritas en los diveros lenguajes del país, llegando incluso a establecer las bases de los conocimientos lingüísticos actuales, gracias a un léxico trilingüe, en español, azteca y latín. A esta labor destacada hemos de aunar la de un científico; el médico de cámara de Felipe II de España, Francisco Hernández. Hernández llegó a méjico en 1570 y logró cambiar impresiones con el fraile acerca de sus descubrimientos y de sus tratos con los curanderos indígenas. Bernardino de Sahagún entregó a Francisco Hernández todo el material que había logrado reunir. (...)
Fruto de la tarea ingente de este hombre fueron los célebres ‘archivos de Simancas’ o sea el ‘fichero de Felipe II’.
Parla també de Toribio de Benavente, dels poc religiosos que van arribar a América al 1524 i contra els costums indígenes que va voler prohibir per tots els medis va escriure ‘Historia de los Indios de Nueva España’: ‘La sola denominación de ‘carne de los dioses’ que se daba a los hongos determinó una reacción furiosa en el Hermano Toribio, que vio en aquella apreciación una sacrílega e infernal comparación con la Hostia Divina”.
Veiem que com quasi sempre a la història hi ha dúes vies… i encara ho tenim quasi tot per descobrir.
Quasi al final d’aquest llibre hi ha aquest comentari:
“Con respecto a la trágica secuela que ha traído consigo el uso de L.S.D. en europa, resulta interesante la manifestación hecha recientemente en un periódico francés por un estudiante mejicano de la más pura ascendencia india: ‘es la venganza de los dioses aztecas. Para América, una forma nueva de vida; para Europa, la muerte. Vds. no pueden comprenderlo, pero es así’.
Material per a reflexionar…
Continuarà...
ffanes
12 de maig 2008, 07:10 PM
6Les religions, que en el seu origen esdevenen sempre experiències molt personals, estranyes revelacions en estranys individus “iniciats”. Més tard, quan son transferides a les masses es converteixen en un poderós efecte polític controlat pels més “iniciats sacerdots”. I en aquest instant hibrid es quan acostuma a ser la religió el més perillós element de força negativa pels humans. Mai una religió ha servit per evolucionar col.lectivament, ans tot el contrari, en el seu nom tot es transforma en un infern a la terra que entre d’altres coses impedeix caminar cap a qualsevol lloc. (Budisme inclós)
Als països occidentals, l’LSD va servir , despres de la guerra 39-45, Vietnam i la decadencia dels paradisos cristians i marxistes,( en part podriem salvar el maig 68) per experimentar moltes i variades maneres de fugir del increible món que ens havien deixat els nostres pares, l’acid era una forma més o menys espiritual i filosófica de negar tota la cultura anterior. Peró aquesta percepció i recerca de la “Vida” , evidentment , no tothom la vivia igual: la personalitat de cadescú marcava la diferencia , alguns tan sols visionaven “mandales” d’en Dysney i d’altres es trencaven el cervell per entendre de que anava tot el tema.
Osigui, avui , alguns continuen existin en colorins, i d’altres encara segueixen pensan.
Es així de dur. Hi ha matisos es clar, alguns son morts de tot alló i d’altres camí del frenopàtic. Alguns fins i tot manen.
Eva
12 de maig 2008, 09:36 PM
7Exactament, ffanes, les religions son de ben antíc el primer negoci dels desaprenssius i criminals, religions imposades, tot lo imposat és criminal. Les armes s’imposen al temps que les religions, fixeu.vos com a través de la història veiem “revolució espiritual-revolució armamentística o econòmica”. Si la vida és matéria i esperit el benestar i felicitat és l’equilibri, i la vida una constant recerca d’aquest equilibri. Però les armes són les que fan soroll, s’han imposat, i la ‘moralitat’ justament, és la religió dels inmorals, la seva misssió és descarregar la seva conciència sobra la nostra i justificar els seus crims. Com ara amb l’excusa de democratitzar segueixen matant per a continur fabricant armes i fer.les servir, matant dones i criatures indefenses per a “convertir” ... Així, com deia A. Huxley, la part espiritual esà quedant tan enrera que és necessàri fer el salt a través de les drogues, la L.S.D. ho va posar fàcil, i aquesta pràctica sabem ve d’antíc, del principi dels tmps i tota civilització. Així sabem que els espanyols, per exemple, no anaven a Amèrica a ‘convertir’ als nadius ‘salvatges’, no, anaven pe l’or, tenim testimoni de tot tipus de barbarie, espanyols que portaven caps braços i cames tallats per l’or que les guarnia, i sabem ara també (jo abans no ho sabia) que anaven per les plantes medicinals i al.lucinògenes. I així ha continuat la història, la economía segueix movent-se per armes, drogues i sexe. Aquests segueixen sent els veritables moviments del món, i ni Jesucrist ni Buda, que ningú té en compte a la dona, tot homes amb interesos materials, fins i tot el Dalai Lama aprofita les olimpíades per a promocionar el seu ‘humanisme i humilitat’,... en jet privat i limoussine…
Malgrat tot, com encerten a dir Hofmann i Huxley com a bons referents, no tot hom necessita de les drogues per a fer el salt, la natura i l’Art també ens ho dona. I crec, personalment, que els que han mort per sobredosi, apart de l’horrible mercat que hi va haver amb els horribles laboratoris clandestins americans que ja hem parlat i podem parlar molt més, també han mort pel motiu que els va portar a les drogues, com a altres els porta a l’alcohol. Vull dir que normalment mata la matèria, el medi que s’utilitza per a fugir del veritable problema. Però en realitat, el que ens mata és el motiu que porta a l’ésser humà a “fugir”, les fugides mai son bones, ni el fet de fugir per sistema, justament fugint d’un sistema que no t’agrada pots caure en el mateix. un borratxo pot morir de borratxera, però en realitat l’ha mort el motiu que el va portar a la borratxera…
Seria llarg però espero expressar-me prou, tot i que no estic gaire lúcida per recaiguda de refredat de plujes barrejades amb la porqueria que es respira a Barcelona ciutat on he estat uns dies… just per remullar-me. He tornat a la natura a respirar, fidel a la natura perquè la natura segueix fidel a mi. ¿Qui van ser els primers en alarmar del perill dels plàstics? Els hippies. I ara ens fan pagar impostos i multes si no tirem els plàstics al contenidor que ‘ells ens diuen’...
I segueixo recollint plàstics a la platja… si haig de morir d’un refredat per remullar-me tant, que sigui a la platja.
“El verí és la dosi” ja ho deien els grecs. Tot en excés pot ser mortal. però és evident que “el mercat de les drogues” va ser el sistema que va matar l’encant de la revolució dels 60-70s. O com va dir fa poc per tv el Dr. Broggi, “el que mata no és la droga sino la prohibició, que provoca el desencadenant d’un mercat criminal”
De l’únic excés que no s’ha parlat mai, és de l’excés de bondat, d’amor… i això ho diuen també els doctors.
Gero
13 de maig 2008, 09:39 AM
8Eva, has tornat amb força! Pensava que tenies l’ordinador espatllat, pero veig que has estat a BCN, mullant-te (que millor per una gran city que la pluja). Ja notava a faltar els teus escrits. Ets una bona cronista.
Gero
P.D.: Ets professora d’Historia?
Eva
13 de maig 2008, 10:41 AM
9Gràcies gero, éts un bon amic, m’has fet aixecar l’ànim de bon matí amb les teves agraïdes i agradables paraules.
No faig més que transcriure el que han escrit altres, i sí, intentar entendre des de ben petita aquest món que encara no entenc i sempre he vist que no era el que ens volien fer creure, pel patiment, un sistema mai pot ser bó si veus patir als éssers humàns… en fi, no em vull enrrotllar de bon matí, només agraïr…
Cert que la pluja és preciosa a la gran city, diria que arreu, aquesta benvinguda pluja primaveral… però m’he tornat a refredar, la meva manía de “mullar-me i remullar-me”... però avui gaudim d’un magnífic dia blau i verd primaveral
Recordem sempre les paraules de Kerouac; “Vull que els meus pòtols místics tinguin sempre la primavera al cor”
Salut i bon Sol!
eva
Kanti
13 de maig 2008, 01:27 PM
10Gràcies a tots per les vostres aportacions. En general us demano que sigueu més breus en els comentaris. Ja sé que jo mateix m’he excedit alguna vegada, però les aportacions molt llargues i plens de cites treuen dinamisme al diàleg. Més val resumir les idees i si penseu que hauríem de publicar algun text envieu-lo a la web i el publicarem com article o podem obrir una conversa.
En principi aquest article només pretenia informar sobre la mort de Hofmann. Penso que una bona manera d’enfocar el tema i al mateix temps retre homenatge al creador de l’Àcid Lissèrgic seria que, en aquest espai, cada un de nosaltres expliques (de manera resumida) algun dels seus viatges, el més significatiu. El ffanes ja ha començat a fer-ho. La Eva ha obert la caixa de Pandora establint la relació entre LSD i religió. Aquest és un tema relacionat i que mereix tota l’atenció. Penso que serà millor parlar-ne a l’espai de converses.
Seguim
Kanti
13 de maig 2008, 04:43 PM
11Hi tant Gero, tota una innovació això de l’‘Àcid lisèrgic. Bukowski establia una comparació molt oportuna entre l’LSD i la TV en color que van arribar més o menys al mateix temps. L’article en castellà es titula Un mal viaje i es pot trobar a molts blogs. Aquí us deixo una adreça on el podeu trobar, val la pena.
Gero
13 de maig 2008, 09:17 PM
12Hola a tots,
Proposo crear un lloc a on la gent expliqui els seus trips. Que tal, “Quin dia el d’aquella nit” ó “Explica el teu trip” a on la gent relati el seu viatje mes inoblidable, estrambotic o el que sigui, tot plegat amb l’extensió d’un foli ?
Eva
14 de maig 2008, 12:38 AM
13Ok, Kanti, ja ho pensava que seria massa llarg el que escrivia, però ja sàps el que passa, si treia un fragment no s’entendria l’altre… i em sembla molt bona idea que hagis obert una conversa d’aquest tema en l’apartat “conversa”, però s’ha de dir també que queda un xic amagat, i una mica de floritura per arribar-hi.
Tot i així, ja m’he estrenat i he deixat un petit comentari, seré bona.
Hagués estat bé fer un article apart abans d’ahir! Ara ja m’he desfogat!
Es broma
I sí, també m’agradaria molt que s’obrís un espai on totes/tots expliquessin els seus viatges interiors, com diu gero, pots ser molt interessant, i pot aportar moltes dades al món del subconscient.
Recorde’m també, com deien Huxley Hofmann Dalí i tantes/tants, que hi persones creatives, artistes, ben connectades amb la natura, que fan el seu viatge a través d’aquesta connexio amb la natura i l’Art… i també aporten i han aportat moltíssim al món del subconscient, com Dalí mateix.
Salut i bons somnis!
RSS dels comentaris a aquest article
Vols deixar un comentari?