per Karles Torra

^{Pau Riba, L’Home Estàti}

Preludi diòptric

Per ironies del destí, i tot just inaugurada la dècada de 1970, Granollers es va situar al mapa de la cultura pop en acollir la presentació de l’àlbum “Dioptria” de Pau Riba. Considerat ja, rere el vidre del segle XXI, com l’obra cimera de la història del rock cantat en la llengua de Llull, en el seu moment va ser un disc trencador que agermanava la cançó amb el rock, tot assenyalant un abans i un després en l’àmbit de la música popular d’expressió catalana.

Pel caràcter arrauxat i transgressor de la seva poètica, els tronats responsables del Palau de la Música Catalana no van permetre que la presentació de “Dioptria” tingués lloc al “sagrat” auditori modernista, tot al·legant que els seguidors de Riba destrossarien el mobiliari. I ja forma part de la llegenda, la famosa botifarra catalana llaçada amb les quatre barres que com a resposta el diòptric cantautor va fer arribar a casa del director del Palau a través d’un recader de luxe: Jaume Sisa.

Finalment, la presentació es va acabar fent a Granollers, gràcies a l’entusiasma dels alumnes de sisè de batxillerat de l’ institut. Després d’haver topat amb la incomprensió de l’entitat local d’espectacles de cultura catalana, i per tal d’assegurar l’èxit de la convocatòria, els estudiants van buscar la complicitat del Reporter JIM, el qual va publicar una impactant entrevista amb Pau Riba a les pàgines del setmanari Vallès.

El “John Lennon català”, tal i com el titllaven als cartells, s’expressava amb una llibertat desconeguda pels paràmetres de l’època. Criticava a la societat, a la família, a la religió, i parlava obertament d’un tema tan tabú com les drogues:

“Hi ha drogues perjudicials com l’opi, la cocaïna o la morfina, que es consumeixen per evadir-se cap a paradisos artificials, i d’altres que no afecten a la salut com els al·lucinògens (LSD, marihuana, mescalina i haixix) que faculten a l’home per aprofundir en la realitat. Si normalment els seus sentits rendeixen un 5 per 100, els al·lucinògens augmenten la seva sensibilitat al 20, 30 o fins i tot el 100 per 100. Sota els seus efectes pots comunicar-te amb gent d’altres idiomes sense necessitat de paraules”.

Pau Riba coneixia el pa que si donava, atès que un any abans havia publicat “El matí just a trenc d’alba”, fet i fotut, la cançó seminal de la psicodèlia a casa nostra.

El diòptric i lisèrgic cantautor també s’identificava amb el budisme zen: “Aquells ‘tios’ eren molt savis. Es cert que amb la meditació es pot endevinar ‘la veritat’ i que les paraules són impotents per manifestar-la, i que no es pot transmetre com no sigui de pensament a pensament mitjançant ‘un contacte psíquic’. Una vegada un mestre zen, mostrant una caixa de llumins, va preguntar als seus deixebles ‘què és això ?’ i un d’ells va respondre de seguida ‘¡una caixa de llumins!’, i el mestre colpejant-li el cap amb la caixa li va dir: ‘Imbècil! És això un soroll?’”.

Per altra banda, Riba definia així el seu ideal social: “Petites comunitats on tots els seus membres participessin dels mateixos ‘ideals’ i estil de vida. I amb llibertat per entrar i sortir”. Al mateix temps, mostrava les seves reserves sobre el progrés:

“A mi em semblaria molt bé un avanç honest i ordenat de la tècnica i el progrés. El que no m’agrada és aquesta disbauxa materialista. Actualment, és produeixen una gran quantitat de coses supèrflues amb l’únic afany de vendre i fer negoci. La gent corre i es fatiga, total per res, amb una pressa angoixosa i irracional. Estem aixecant una altra Torre de Babel ‘buida’ per dins i que seria necessari ‘reomplir’. Tal vegada fos convenient fer una pausa, totes les màquines aturades, la tele també, per donar temps a la gent a que medités durant una temporada quin sentit té tota aquesta bogeria col·lectiva”.

I si acabem pel començament de l’entrevista, això és el que deia Pau Riba sobre “Dioptria”:

“Amb aquest LP pretenc reflectir una etapa meva en la que lluito contra tota una sèrie de prejudicis, família, pàtria, etc., o sigui contra tot el que impedeix una visió còsmica de la realitat universal i el normal desenvolupament de l’home total, sense complexes ni inhibicions”.

Davant un audiència, que no sobrepassava els setze anys de mitja, segons la crònica de Joan de Sagarra, aquell 22 de febrer de 1970 i en una sala Dingo plena a vessar, Riba va oferir entre altres perles una tremenda interpretació de “L’home estàtic” a dalt d’una cadira, i en un escenari on hi havia un llit de ferro, un matalàs vell, algunes dotzenes de globus, un maniquí amb careta i barret inca, així com un ocell tancat en una gàbia. El públic s’ho va passar d’allò més bé, i l’actuació va merèixer l’elogi a la premsa vallesana de l’il·lustre poeta Carles Sindreu:

“Pau Riba es situa en un nivell ostensiblement més elevat que el dels seus –podríem dir-ne– “antagonistes”. No es perd en digressions epigramàtiques, és sempre intencionat, càndidament agressiu i tendrament feridor. Empra l’estilet de la ironia amb un recòndit sentit de la responsabilitat”.

Sindreu acaba el seu article apostant fort per Riba:

“Davant el fenomen de la ‘nova cançó catalana’ , cal a l’home, jove o vell, prendre partit decidit per un o altre. Jo espero molt de Pau Riba, i com que el meu vot no acostumo a regatejar-lo, voto el dia 25 de febrer de 1970, per aquest poeta disfressat de pallasso que no s’avergonyeix de posar al peu de les seves cançons el cognom gloriós de ‘Riba’. Finalment, Riba sembla fer burla d’una cadena letal que l’uneix al passat. Opino que aquesta cadena és la que l’aferra a la vida. I opino encara, en redundància, que Riba – quan fa humor del seu – no ultrapassa la posició del qui “es fot del mort i del qui el vetlla”.

Al seu torn, i amb la seva proverbial capacitat de síntesi, el Reporter JIM va qualificar Riba com “el cantant de demà, avui”. Mentre que, per últim, i des de les pàgines del diari Tele/Express, Joan de Sagarra posava l’èmfasi en l’antipatia que el concert va despertar en determinats sectors locals:

“Pau Riba ha actuat a Granollers malgrat la opinió desfavorable d’una sèrie de persones serioses de la localitat. Sense anar més lluny, les Joventuts Musicals de Granollers estaven en contra d’aquesta actuació. Pau, per aquestes Joventuts, deixa molt que desitjar, com a persona i com a cantant”.

El que no sabien ni podien imaginar aquests sectors culturals reaccionaris és que la presentació de “Dioptria” només era el preludi d’un període que col·locaria a Granollers com a capital de la música moderna i la psicodèlia.

Big Bang Trip

Deia Picasso que “l’essencial en aquests temps de pobresa moral és crear entusiasme”, i això és precisament el que es va dedicar a fer el CIT (Centro de Iniciativas y Turismo “Comarca del Vallés”). Sota la direcció de l´ex-reporter Joan Illa Morell (JIM), aquesta nova entitat va tenir una irrupció molt forta. Des de la seva estrena (18 de març de 1971) amb un curset de teatre a càrrec d’Albert Boadella, Josep Montañés i Francesc Nel·lo, el CIT no va trigar ni tres mesos a donar dues grans campanades. Per una banda, la I Mostra Internacional d´Art-Homenatge a Joan Miró, amb la flor i nata dels artistes plàstics europeus contemporanis, i de l’altra, el I Festival Internacional de Música Progressiva, celebrat el 22 i 23 de maig de 1971 al camp de futbol de Palou. A banda de ser el primer festival internacional de rock a l’aire lliure que tenia lloc a Espanya, pel mateix preu, a Granollers es va produir l’autèntic big bang de la psicodèlia a aquesta banda dels Pirineus. Com observa tot un expert en la matèria, l’editor àcid-zen Xavier Vidal, “va ser la sortida de l’armari de la LSD, el primer esdeveniment on, com a generació, vam ser conscients de l’altíssim nivell col·lectiu”.

La idea va néixer sota l´influx del festival de la Illa de Wight de l’estiu anterior, i per portar-la a terme, JIM i els seus col·laboradors (entre els que cal remarcar especialment a Quique Garcia) van comptar amb l’assessorament d’Oriol Regàs. Responsable de Bocaccio Records i de les famoses matinals a l’Iris de Barcelona, Regàs era el principal promotor de la música progressiva que hi havia al país, i va brindar tots els seus contactes i la seva ajuda incondicional.
Durant vint hores de música a l’aire lliure, “sota la carpa desgastada d’un firmament d’estrelles”, com escriuria el gran utòpic Claudi Montañà, van desfilar pel camp de futbol de Palou una vintena de conjunts, davant d’un públic multitudinari format per unes 5000 persones (4500 segons el Diari de Barcelona), si comptabilitzem els que van pagar i els que van entrar d’estranquis.

En un brillant article sobre la LSD (Alucinados en masa) publicat anys després a la revista Star, el poeta “maleït” i escriptor contracultural Pau Malvido assegura que totes les tribus i “freaks” hi van fer cap: “Els que arribaven a Granollers no anaven repartint flors. Anaven a reafirmar-se a ells mateixos, a passar de tot en quantitat, a vacil·lar…i a tripar. Perquè la gent amb LSD al cos era molta. Com també eren molts els guàrdies civils que rodejaven el
recinte…”.

En un altre ordre de coses, i entre els aficionats més veterans, com apunta Donat Putx en la seva esplèndida ponència “On vas…amb aquests cabells? El rock a Granollers i rodalia (segle XX)”, “una fotografia de l’època ens dona testimoni de la presència a Palou del mestre Josep Maria Ruera, que tot i la seva adscripció estètica a la música clàssica i la sardana, sentia un viu interès pel canvi que s’estava operant en el món de la música arran de l’arribada del rock. De fet, Ruera va ser un dels primers defensors locals de The Beatles”.

Després d’haver descartat a Pink Floyd per raons econòmiques obvies (demanaven un milió de pessetes) i als Pretty Things per qüestió de dates, finalment el cap de cartell va ser Family, un dels grups triomfadors al darrer Wight Festival. Per 100 mil pessetes, l’elecció no podia ser més encertada, atès que segons Eliseu Huertas i Cos, aleshores ambaixador de l’underground català a Anglaterra, “en aquell moment Family era el màxim exponent de la música progressiva, amb una combinació de rock, folk, hinduisme i psicodèlia absolutament nova”.

Gràcies a l’acurada crònica de Santiago Guix Quincoces a les pàgines de música pop del setmanari Vallès, podem anar descobrint les actuacions més rellevants que es van poder viure al recinte de Palou, convenientment habilitat amb llocs de fruita i de begudes.

^{Fusioon a Granollers 1971}

En primer lloc, i respectant l’ordre d’aparició, va constituir tota una revelació el grup progressiu manresà Fusioon, en el dia del seu debut davant del gran públic. Santi Arisa (bateria), Manel Camp (teclats), Martí Brunet (guitarra) i Jordi Camp (baix), van sorprendre sobretot amb un flamant arranjament per sucar-hi pa del clàssic jazzistic “Take five” de Paul Desmond. Era la segona actuació d’un programa que s’havia inaugurat a dos quarts de 7 de la tarda amb el conjunt Sexto Sentido.

Ja sobrepassades les 9 del vespre, i amb les primeres fogueres enceses, el grup hispano-alemany Evolution va presentar el seu darrer single, que contenia una versió dels altament progressius King Crimson (“In the court of the Crimson King”), la primera que es feia a l’Estat. Sota el lideratge del guitarrista Tony Ponce, aquesta formació havia adquirit un cert renom al seu pas per les matinals progressives de l’Iris.

Entre mitjanit i les 2 de la matinada, el festival va passar d’una densa efervescència a una forta ebullició, amb l’actuació del salvatge “power trio” madrileny Delirium Tremens (ex-Cerebrum) i del grup anglès de hard rock Tucky Buzzard, que comptava amb antics components dels psiquedèlics The End i tenia com a productor a Bill Wyman dels Rolling Stones.

^{El grup Tucky Buzzard en una actuació el 24 de juny de 1972 per la TV alemanya}

Tot plegat, abans que Sisa donés la nota surrealista i llunàtica en cantar “Els reis del país deshabitat” i bona part del material d”Orgia”, un dels discos més irònics i onírics de l’època. Segons la crònica de Guix, les cançons de Sisa van ser celebrades amb grans aplaudiments i van despertar de bon rotllo a més d’un que ja estava dormint. No menys surrealista va resultar, ja sobre les 3 de la matinada, l’afluència de grups de persones amb “smoking”, entre ells el futur president del Comité Olímpic Internacional Joan Antoni Samaranch, procedents del Sopar de Gala de la Fira i Festes de l´Ascensió. Dalt de l’escenari actuava Màquina!, un dels noms estel·lars de la cosa progressiva a casa nostra, tot presentant una nova formació d’alt octanatge que incorporava als ex-Crac Emili Baleriola (guitarra), Carles Benavent (baix) i Salvador Font (bateria), una secció de vent formada per Peter Roar (saxo), Carlos Avalone (trompeta) i Ricardo “Kaito” Solís (trombó), més la notable cantant i flautista Arta Abelle. Segons l’hagiògraf del grup Àlex Gómez-Font, els músics estaven molt impressionats perquè era la primera vegada que tocaven davant d’un públic tan nombrós. Dintre d’un repertori que va combinar els instrumentals amb els cantables, van tocar potents originals com “Under the rain” (Emili Baleriola) o “Sun brings the summer” (Enric Herrera), així com una apreciable versió del blues “I can´t quit you baby” de Willie Dixon. Tot i l’absència per qüestions militars de l’organista Enric Herrera, Màquina! va fer un bon paper a Granollers.

^{Fotografia de Xavi Vidal}

L’albada va començar a despuntar durant l’actuació de Tapiman, contundent trio de hard blues- rock conduit a tot gas per l’ex-bateria de Màquina!, Josep Maria Vilaseca “Tapi”. I quan el grup Dumagra va encetar el seu “show”, ja eren dos quarts de 6 i el sol ja començava a treure el nas per l’horitzó. Llavors, es va produir un dels moments més xocants del festival, com descriu el cronista Guix: “Dumagra es va dedicar exclusivament a llançar gallines des de l’escenari per si els hippies tenien gana, i a despertar amb sengles coets als que volien dormir. Això va irritar tant al públic, que va començar a ploure tota mena de brossa sobre l’escenari”.

Després d’aquest “bad trip”, i quan ja s’havien superat les dotze hores ininterrompudes de música, van aterrar procedents de Pamplona uns psiquedèlics Pan & Regaliz, liderats per un espectacular Guillem París (veu i flauta) i posant en òrbita temes tan dolçament àcids com un “Magic colours” que va esdevenir una de les grans flipades del festival.

^{Guillem París, fotografia Xavi Vidal}

Pan & Regaliz – Magic Colors

Tot seguit, el grup local Contraste, amb Àngel Riba (futur cantant i saxo de Iceberg) i el bon guitarrista Joan Ramon Berruezo, va protagonitzar una estimable actuació en una línia propera a Santana. Eren gairebé les 8 del matí i el festival va entrar en les seves hores més baixes, degut a la poca qualitat dels conjunts que van actuar aleshores.

^{Fotografia Xavi Vidal}

El trip musical va remuntar, i de quina manera, cap allà les 11, amb la presència de Smash i el seu flamenco-rock de propietats al·lucinògenes. Original al màxim, l’actuació d’aquest sensacional grup sevillà va arribar al seu punt àlgid amb la interpretació d´“El Garrotín”, un “hit” d’allò més festiu que va aixecar passions i onades d’aplaudiments.

^{El hit dels Smash}

Tot esperant la traca final dels Family van passar entre una hora i mitja i dues hores, degut a un canvi d’equip de sonorització que va esdevenir una petita obra de la seu. Quan finalment al voltant de les 2 van aparèixer, segons la crònica de Guix, “el camp oferia un aspecte impressionant, ja que era la primera vegada que tots els assistents al festival estaven asseguts, sense parlar i atents”. L’estrella del grup era Roger Chapman, un extraordinari cantant, tot força, agressivitat i tendresa, que movia compulsivament el cos com si fos sacsejat per un poder exterior. Les seves actuacions eren autèntics “tour de force”, i la de Granollers no en va ser l’excepció.
En el decurs d’un concert absolutament electritzant i carregat amb una gran riquesa d’arguments musicals, Chapman (veu), John Whitney (guitarra), John Palmer (flauta, vibràfon i orgue), John Weider (baix i violí) i Robert Townsend (bateria), van deixar clar que hi havia altres móns a banda del curt i estret de la pell de brau, i van alterar la consciència d’aquell públic “freak” que mai no havia vist ni sentit res de semblant en directe. Els Family van coronar el concert amb una fantàstica “A song for me”, plena de grans improvisacions i canvis de ritme, abans que Roger Chapman posés el punt i final tot llançant el micro per damunt de l’escenari fins a deixar-lo penjat en el pal que sostenia el tendal. I a l´ensems, com certificava Guix, tot el públic dempeus es va posar a aplaudir durant força minuts la gran actuació del grup.

^{Els Family en una interpretació del “Drowned In Wine” el 1970 a la TV.}

“Al sortir érem més hippies que a l’entrar”, escriuria anys després el lisèrgic Pau Malvido, que considerava el festival de Granollers com la primera manifestació massiva de la psicodèlia. Al seu torn, l’excel·lent crític musical Claudi Montañà, afirmava en un text publicat l’any 1975 a la revista Vibraciones: “crec que en aquella nit de primavera de 1971 va culminar l’esplendor del que es va anomenar ‘música progressiva’ a Espanya”. Mentre que, pel futur promotor de rock Gay Mercader, “l’actuació de Family va ser antològica”.

^{La premsa de l’època}

A la premsa de l’època, el festival va suscitar nombroses reaccions, des d´acudits gràfics fins a reportatges sensacionalistes que posaven l’èmfasi en la cara de sorpresa dels pagesos de Palou davant la llarga i peluda corrua d´estranys personatges que desfilaven cap al camp de futbol. Però, sens dubte, la resposta més barroera va venir de la revista “Por qué”, amb aquest titular a sis columnes: “Indignación en Granollers por la invasión hippy: se sospecha que de 3500 asistentes el 15 por ciento tomó LSD y el resto fumaron marihuana”. El text indicava amb esgarrifança que “cuando se acabó quedaban montañas de preservativos usados”, i donava idees per entrar a matar: si lo que pretende este pueblo de Granollers es llamar la atención, les sugerimos para el año próximo una suelta de chacales”. No calen més paraules per palesar la heroïcitat que suposava en aquella Espanya organitzar una moguda d’aquestes característiques. I en honor a la veritat, cal dir que el I Festival de Música Progressiva va honrar el seu emblema de “Pau, Amor i Música Pop”, sense que es registrés cap incidència, tret del breu ingrés a l’hospital i ràpida recuperació d’un jove que havia barrejat massa drogues.

És important ressaltar que el festival es va celebrar sense permís governatiu i que, en un gest de valentia, l’alcalde Llobet en va assumir tota la responsabilitat. Quan finalment va arribar l’autorització del Govern Civil al dia següent, ja era tot un negre presagi sobre la possibilitat d’organitzar-ne una segona edició. “Heu de portar els Grateful Dead, que són molt amics meus”, aconsellava l´al·lucinogeni Dalí al gran agitador JIM, quan es començava a parlar del possible cartell de grups.

^{Salvador Dalí i Tom Wolfe a Jasper Johns show a Leo Castelli Gallery, 1966}

El gran mestre del surrealisme, que s’oferia a fer totes les gestions, havia entrat en contacte amb els components de la banda més cèlebre de la psicodèlia californiana, arran d’haver-los invitat a un aperitiu de “cadàvers exquisits” que va tenir lloc en una suite del Pierre Hotel de Nova York. Com consigna Rock Scully en el seu llibre “Living with the Dead”, el guru del nou periodisme Tom Wolfe va ser l’encarregat de fer les presentacions entre el genial pintor i el líder de la ‘Mort Agraïda’, alhora que li explicava a Dalí que havia conegut Jerry Garcia en el decurs d’un “acid test”, quan estava escrivint el seu llibre “Gasosa d’àcid elèctric”. De sobte, Dalí va interrompre Wolfe per sentenciar: “el verd llima gasós és el color més sublim en el cosmos!”. I tot seguit, es va interessar d’allò més per les proves d’àcid. Després d’escoltar-los amb molta atenció, els va dir: “Jo no prenc drogues,…perquè jo sóc la droga!”. Aleshores,
Jerry Garcia es va adreçar al pintor per parlar-li amb admiració del seu quadre “La persistència de la memòria”: “realment és com la teoria d’Einstein visualitzada”. Una apreciació que va plaure enormement al geni. Mentre que, per la seva banda, els altres membres de la ‘Mort Agraïda’ (Bob Weir i Phil Lesh) presents a la mítica trobada, li van preguntar: “Hey, Salvador, podrem tocar al teu museu ?”. La resposta va ser antològica: “No! Tocar no! Vosaltres hauríeu de viure al Museu Dalí! Així jo podria dir que la ‘Mort’ viu al Palau de Dalí!”.
Ara bé, tot i el viu interès dalinià, la banda senyera de l’acid-rock de Califòrnia no arribaria a aterrar mai a Granollers, perquè tan porucs com sempre els polítics no estaven disposats a permetre una altra cerimònia psicodèlica a la reserva espiritual d’Occident.

“El CIT Campeador”

^{Fotograma del NODO}

A partir del I Festival Internacional de Música Progressiva, les activitats musicals del CIT no deixen d’incrementar-se. L’intrèpid JIM i els seus col·laboradors impulsen les matinals populars de música progressiva i cançó catalana. La idea estava inspirada en el Festival Permanent de Música Progressiva promogut entre octubre i desembre de 1970 per Oriol Regàs al Salón Iris. En doble sessió de divendres nit i diumenge al matí, i amb la presentació del millor locutor pop del moment, Josep Maria Pallardó (“El clan de la una” i “Al mil por mil”), van desfilar per aquest recinte de l’Eixample barceloní els principals exponents del rock progressiu nacional. Tot prenent el relleu, Granollers es mantindrà durant gairebé tres anys com a capital indiscutible de la música moderna. Celebrades cada diumenge en sales “in” com Happening 2001 o Blue Dolly, les matinals van presentar a la crema de l’escena rockero-progressiva
del país: OM, Pan & Regaliz, Tapiman, Sisa, Evolution, Màquina!, Pau Riba, Lone Star, Eddie Lee Mattison, Toti Soler o Fusioon, entre d’altres. Així com a Ovidi Montllor, Enric Barbat o Pere Tapias, en l’àmbit de la cançó, i tota una extraordinària actuació de jazz amb el gran saxofonista nord-americà Johnny Griffin i el no menys il·lustre pianista Tete Montoliu, en concert celebrat a la Casa de Cultura Sant Francesc.
Paral·lelament, el CIT també organitza altres esdeveniments musicals d’alta volada, com ara col·loquis sobre la cançó catalana amb l’actuació de Guillermina Motta, Francesc Pi de la Serra i Ovidi Montllor, o bé multitudinaris concerts de rock al Pavelló d’Esports. Entre aquests últims, cal destacar el de Miguel Rios (16 de setembre de 1972), així com un quàdruple cartell internacional que va incloure al gran soulman nord-americà Geno Washington, juntament amb el grup britànic de rock Duffy, els progressius Franklin de Madrid i el grup argentí Septiembre (17 de desembre). Ja al 1973, concretament a la vesprada del 25 de juliol, tindria lloc una altra vetllada memorable, a càrrec dels Canarios, un dels millors conjunts espanyols de l’època, i dels britànics Soft Machine. Tot i haver estat una de les bandes pioneres del rock psicodèlic a Europa, Soft Machine va arribar a Granollers amb una formació liderada pel teclista Mike Ratledge i fent una música que havia evolucionat cap a un jazz-rock progressiu. Tot plegat, un increïble ventall d’actuacions de la més rabiosa actualitat, complementades amb la projecció de pel·lícules (“Yellow submarine”; “Monterrey Pop”, “Concert per Bangla Desh”, “Emerson, Lake & Palmer”…) i la presència a Granollers dels més prestigiosos periodistes musicals per fer sessions comentades amb discos: Jose María Iñigo (“500 semanas de música joven”), Josep Maria Pallardó (Pink Floyd), Claudi Montañà (glam rock) i Àngel Casas (Mahavishnu Orchestra).

Si tenim en compte que la panòplia d’actes organitzats pel CIT també s’extenia a l’àmbit teatral, cinematogràfic i literari, s’entén que JIM el rebategés com “El C.I.T. Campeador” en el Resum d’activitats culturals, artístiques i creatives de l’entitat. Un text que no ens podem estar de reproduir en la seva versió original:

“No es ningún secreto que Granollers, ciudad cósmica, se ha convertido de la noche a la mañana y como por arte de magia (por obra y gracia del C.I.T) en el epicentro vital, real e imaginario de la apasionante década de los 70.
Granollers, como todo el mundo sabe, ha desertado del pelotón de ciudades sumisas y resignadas y en una brillante escapada, en solitario, ha vencido en la última etapa del inconformismo, con bastantes años luz de adelanto respecto a sus inmediatos seguidores, conquistando el maillot amarillo y ocupando en la actualidad –por obra y gracia del C.I.T.– un merecido primer puesto en la clasificación general.
Granollers no es Oklahoma, ni Kentucky, ni siquiera Cincinnatti, pero debemos reconocer, en honor a la verdad, que únicamente el C.I.T “Comarca del Vallés” –el C.I.T. Campeador– en una época de artefactos, armatostes, artilugios y cachivaches bélicos y electrónicos, y sin necesidad de tomar previamente ningún brebaje, pócima, elixir o filtro, ha tenido la audacia y el humor de originar la más fuerte sacudida que ha registrado el sismógrafo universal en toda su historia.”

¡Viva la gente!

Dels prodigis culturals propiciats pel CIT també en dóna fe l’article que sota el nom de Granollers va publicar a la revista Mundo (11 de desembre de 1971) el futur premi Nobel Camilo José Cela després de donar una conferència (“Examen de conciencia de un escritor”) en el marc del “I Ensayo de Cultura Popular” celebrat amb gran èxit al Cine Majestic:

“La otra noche pronuncié una conferencia en Granollers y, por unos momentos, me sentí candidato a algo (no sé bien a qué), candidato en unas elecciones encaminadas a elegir a alguien para algo. Los amigos de Granollers no se anduvieron por las ramas y pusieron un anuncio luminoso en la carretera, sembraron las paredes de carteles, repartieron invitaciones y octavillas, publicaron notas y avisos en los periódicos y hasta colocaron una estatua mía en la plaza, de madera y efímera, pero estatua al fin y al cabo y bien graciosa, por cierto, en su caricatura. ¡Caray, que tíos! El resultado fue que tuve ochocientos o novecientos oyentes, cifra inusitada en el país e imprevisible en una ciudad de treinta mil habitantes. La consecuencia de esta actitud afanosa en bien fácil de deducir: en España, cuando se hacen las cosas con entusiasmo, se consigue que salgan bien. En España, cuando en cualquier pueblo o ciudad hay un par de hombres de buena fe y con ganas de trabajar y un alcalde que, en vez de poner dificultades e invocar ordenanzas, les ayuda, pueden conseguirse metas insospechadas; lo que acontece es que, con frecuencia, se hace lo contrario -esto es, no se hace nada y después se le echa la culpa a la gente y a su desinterés más supuesto que real. El éxito de Granollers fue de ellos, de mis amigos de Granollers, no mio, y de ellos debemos todos tomar ejemplo. Yo no puedo quejarme; a mis conferencias suele ir bastante gente, pero no tanta como en Granollers. El hecho de reunirse ochocientas personas en una noche no víspera de fiesta y en una ciudad trabajadora y madrugadora, es un dato que no debe caer en el vacío”.

El CIT, que va arribar a tenir 1300 socis, encara ens tenia reservada una altra monumental sorpresa. Nogensmenys, que presentar King Crimson a Granollers, en col·laboració amb el promotor Gay Mercader.

^{Gay Mercader al concert de Palou, fotografia inclosa al catàleg de l’exposició Cuatro Décadas, 40 años de música en vivo}

Llengües de broma gelatinoses

És possible que arran de la seva assistència al I Festival Internacional de Música Progressiva de Granollers, quan feia a penes un any que havia arribat a Espanya, se li encengués la bombeta de convertir-se en promotor de rock. Tot i que s’ho va passar molt bé, Gay Mercader no ho nega, ni ho confirma. El que si defensa és que el “seu imperi” –tot sigui dit en to de “boutade”– va començar a Granollers:

“De fet, el meu primer concert internacional de categoria, amb un conjunt que gaudia en aquell moment d’un gran prestigi a Anglaterra, va ser el de King Crimson a Granollers. I això… a pesar de tothom, perquè vaig anar a la discogràfica i em van dir que estava boig, que fer un concert de King Crimson i a sobre a Granollers era una doble animalada. I llavors, me’n vaig anar a veure a locutors, periodistes i tota mena d’experts, i tots em van dir ‘a Granollers impossible’. Total, que jo tampoc tenia massa alternativa, perquè la ciutat i el JIM ens recolzaven i m’interessava fer-ho a Granollers…Però, clar, m’havien posat tant la por al cos, dient-me que si el primer esdeveniment internacional d’aquesta categoria no es feia a Barcelona sinó a Granollers, això provocaria que la gent no hi pogués anar. I recordo que en el pòster vam acabar posant que per 50 pessetes podies anar i tornar de Granollers amb un autobús que fletaríem nosaltres. Era, doncs, un concert completament des recomanat pels experts, i que contra la seva opinió va ser un gran èxit. Si mal no recordo vam fer dos dies d’actuació – si no vols ‘caldo’, dues tasses – i gairebé vam omplir cada dia. El primer que pensaves és d’on sortia tanta gent, entre 3000 i 3500 persones. Era molta gent aleshores per un sol grup o artista, i encara ho és avui…”

Des d’un altre prisma, els concerts de King Crimson a Granollers van ser una mena de doctorat per la primera generació de psiconautes catalans. Fundat l’any 1969, el grup liderat pel guitarrista Robert Fripp feia un art-rock d’alta volada que enrotllava per igual a psiquedèlics, progressius i partidaris del rock simfònic. Era la proposta més creativa i avançada sorgida a Anglaterra des dels primers Pink Floyd. I arribaven a Granollers possiblement en el seu millor moment, després de publicar una veritable obra mestra sota el dadaista títol de “Larks tongues in aspic”, que en traducció simultània vindrien a ser “llengües de broma gelatinoses”.

Guiats per l’exhaustiva crònica que va publicar a la premsa vallesana un crític de rock tan ben documentat com Rafael Montagud, ens podem endinsar en la nit màgica del 27 de novembre de 1973, data del primer dels dos concerts que en dies consecutius oferirien Robert Fripp (guitarra i mellotron), John Wetton (veu i baix), David Cross (violí) i Bill Bruford (bateria i percussió) al Pavelló d’Esports de la capital vallesana.
A l’inici de l’article, Montagud indicava que “realment, la major part dels que vam assistir a algun dels concerts ens vam sentir transportats, però ja no fora de la ciutat, sinó lluny, molt lluny…”. El concert va començar a dos quarts de 12 de la nit: “una llum fosca va envair l’escenari i es van veure dibuixades les siluetes dels components del famós grup anglès. Unes màgiques notes esbossen ‘Larks tongues in aspic (Part I)’, perfecte el so del violí a càrrec de David Cross, amb un crescendo que no arriba al seu punt màxim per donar pas a la Gibson negra de Robert Fripp, que després d’huns acords de “Peace-and end” ens introdueix a “Cat food”, del segon àlbum “In the wake of Poseidon”, i on John Wetton fa la seva primera incursió vocal…”. Tampoc passa inadvertit pel cronista el gran treball a la percussió d’un Bill Bruford, “que disposa d’una bateria, tres tambors suplementaris, tres gongs, una gran planxa metàl·lica, vibràfon, metalofon, petits plats, campanetes, triangle i col·lidires metàl·lics; tot plegat, recollit per tretze micros”. Sense oblidar-se tanmateix de destacar la magnifica il·luminació, que acompanya cada canvi musical amb un canvi de llums.
Aleshores, el líder s’adreça a l’audiència: “focus dirigit a Fripp, que s’encamina amb la guitarra a la mà cap al mig de l’escenari i parla al públic sobre el seu interès per tocar a Espanya i la comunicació a través de la música”. Sense solució de continuïtat, King Crimson ataca sengles temes inèdits, entre ells “Lament”, que s’inclouria al seu següent LP “Starless and bible black”, amb excel·lents improvisacions i canvis de ritme. Fins a arribar a “Easy money”, el primer dels quatre temes de “Larks tongues in aspic” que tancarien el concert per dalt. Montagud ho reflectia així:

“Wetton entra a des temps, modulant i embrutint la seva veu segons convingui, una pausa instrumental que aprofita Fripp per arrancar extraordinaris sons de la seva Gibson, tornada al tema i final apoteòsic. A partir d´’Easy money’ el públic s’entrega totalment, ovacionant al grup en tots els temes següents”.
“Exiles”, navegant entre la grandiositat generada pel mellotron de Fripp i l’alternança de sons lirico-clàssics i avantguardistes i distorsionats per part del violí de Cross, crea un clima d’expectació davant del que ha de venir. Segons el cronista: “El mellotron torna a apropiar-se de l’amalgama sonora, i dues notes al baix que es repeteixen, ens instal·len a ‘The talking drum’; Bruford deixa les baquetes i colpeja els tambors amb un ritme d’influència africana, el mellotron no ha deixat de sonar, el ritme es fa obsessiu i una mica més ràpid; Bruford s’apodera de les baquetes i Fripp comença a rascar les cordes de la guitarra obstruint-les amb la mà esquerra, és ‘Larks tongues in aspic (Part 2)’, increïble final”. Aquest tan lisèrgic com potentíssim instrumental, travessat per un dels “riffs” més ferotges, metàl·lics i trencadors de la història del rock, va propulsar directament als aficionats –psiconautes o no– a l’estratosfera. Els músics es van allunyar, però la gent no va parar de cridar i picar de mans fins a aconseguir que tornessin. I la propina no podia ser més espectacular, tot recuperant el tema estel·lar del seu primer LP “In the court of the Crimson King”, publicat l’any 1969:

Cat´s food iron claw
Neuro-surgeons scream for more
At paranioa´s poison door
Twenty first century schizoid man…”

La torrencial interpretació de “21st Century Schizoid Man”, tota una bomba sònica d’alt poder enteògen i carregada amb la pólvora del rock dur i l’explosivitat del jazz més llibertari, va provocar el deliri. I com acabava escrivint el cronista: “el Pavelló es va ensorrar de tants aplaudiments”. Així va qualificar Rafael Montagud l’actuació dels músics: “Cross, fantàstic; Fripp, genial; Bruford, ell sol valia l’espectacle; Wetton, sensacional”. Un concert rodó, doncs. Tant és així, que hi va haver-hi força entusiastes que van repetir el dia següent, i l’endemà se’n van anar a Madrid per no perdre’s la última actuació de la gira.
Val a dir que, el Pavelló d’Esports de Granollers, juntament amb el Winterland de San Francisco i el Marquee de Londres, són els únics recintes que van acollir dos concerts consecutius de King Crimson durant l’any 1973. Un període de frenètica activitat, amb més de cent dates entre Amèrica i Europa. Per qui vulgui gaudir d’una aproximació màxima als concerts d’aquesta gira, hi ha un esplèndid àlbum en directe anomenat “The night watch” que recull l’actuació immediatament anterior a la de Granollers, celebrada quatre dies abans a Amsterdam. I consti que, per la majoria d’especialistes en “crimsonologia”, aquesta formació de les “llengües de broma gelatinoses”, altrament coneguda com “la tercera formació”, ha estat una de les millors en la canviant, extensa i guadianesca història de King Crimson. Seguint la tònica del Festival de Música Progressiva, als concerts crimsonians de Granollers tampoc es van registrar incidències, més enllà d’una petita qüestió d’ordre públic, com explica Gay Mercader: “Recordo que van venir uns inspectors de policia, quan ja s’havien encès les llums després del primer concert, i que buscaven a no sé qui no sé quantos – aquelles històries de l’època que et buscaven per qualsevol tonteria -, tot demanant-me que fes sortir a la gent per una sola porta, que així ells vigilaven. I evidentment, la meva pressa va ser dir-li a algú que obrís l’altra porta que hi havia a l’altre extrem, i vam obrir les dues portes, i la qüestió és que no els van pescar. I com que no els van ‘pillar’, es van venjar amb el pobre Picarol, que venia uns posters de “Jesus wanted”, i per aquests posters li van amargar tota la nit”. “En definitiva
– postil·la Gay amb sorna -, que hi havia ‘ambientillo’”.

Epíleg des del terrat

Encara convalescent duna operació, Salvador Dalí va llegir en una plana en color de La Vanguardia un article de Josep Corredor-Matheos on deis meravelles sobre el “happening” d´Arranz-Bravo i Bartolozzi a Granollers. I, entusiasmat, li va comunicar a JIM que havia arribat el moment de posar en marxa el “happening” dalinià. Es va donar la coincidència que hi havia un equip de la televisió alemanya WDR que estava ultimant la pel·lícula de Salvador Dalí “Impressions de l´Alta Mongòlia”, i com explica JIM, “Dalí va decidir canviar el guió del film per incloure-hi una seqüència del ‘happening’ de Granollers”. Hi havia d’haver una tela gegant i quatre bidons de pintura, amb vuit mànegues que la gent s´aniria passant, en una pintada d’un impressionant mural col·lectiu.

La vigília del “happening”, l’autor de “L’espectre del sex appeal” va citar a JIM a la seva suite de l’hotel Ritz de Barcelona, i d’entre les moltes jaquetes que tenia a l’armari en va triar una de ben llampant i d’un intens blau-lilós, perquè el quixot granollerí se la posés durant el “happening” del dia següent. Es tractava d’un regal de Mick Jagger al geni dels bigotis punxeguts: la jaqueta que el cantant dels
Rolling Stones havia portat en el controvertit festival celebrat a
l’autòdrom californià d’Altamont.
Amb la plaça de la Porxada plena de gom a gom i les càmeres de la televisió alemanya enregistrant la festiva gesta, el 19 d’agost de 1974, Salvador Dalí va protagonitzar a Granollers el “happening” “Viatge a l´Alta Mongòlia”, que va dedicar al gran escriptor i greguerista Ramón Gómez de la Serna. Entre les activitats previstes, el geni dels rellotges tous havia d’ensenyar a un grup de xinesos a ballar sardanes. Però finalment va resultar impossible, “degut a l’excés d’èxit”, com va declarar el pintor. Això no va impedir que la cobla posés colofó a tan memorable vetllada, tot interpretant diverses sardanes.
El “happening” de Granollers va ser una apoteosi daliniana, un esclat d’alegria, una simfonia col·lectiva de colors com no s’havia vist mai. De Paris a Londres, i de Nova York a Tokio, l’esdeveniment va tenir una repercussió mundial.
El CIT havia arribat al seu zenit, i progressivament el miracle s’aniria eclipsant. Granollers va deixar de ser la capital de la música moderna, la psicodèlia i la cultura pop. Això no obstant, el dijous 18 de maig de 1976, Pau Riba tornava a Granollers per protagonitzar un concert al terrat del CIT, inspirat d’alguna manera en el que havien ofert els Beatles a la pel·lícula “Let it be”. Es tractava de celebrar l’elecció democràtica de Joan Illa Morell (JIM) com a president del CIT. Era dia de mercat, i l’actuació de Riba i el seu grup elèctric va tenir un gran impacte entre els passavolants i públic en general, atraient al mateix temps l’atenció de prestigiosos cronistes com Ramon Barnils o Anna Maria Moix. Tant l’un com l’altra van contribuir a estendre la llegenda del concert amb sengles articles il·lustrats amb fotos que es van publicar, respectivament, al Diari de Barcelona (“Happening en la ciudad de los happenings”) i a la revista Cuadernos para el diálogo (Pau Riba en Granollers: música en la azotea”).
L’autor de “Dioptria”, que havia preludiat l’edat d’or de la cultura pop a Granollers, també hi va posar l’epíleg des del terrat.

Article publicat anteriorment al catàleg de la exposició Meridià Granollers 70. art de concepte i acció. També publicat a la Revista Ulises
Publica la web sense nom per cortesia del seu autor, Karles Torra.

(drets de còpia)