Publicat dins: Articles - 20/11/2017
Esquema ordenació del recinte, obra de Pere Riera, Dani Freixes, Vicente Miranda, Alfons Soldevila i Josep Ignasi Llorens
Publicat originalment al bloc Formaire
(No hem pogut esbrinar si aquesta imatge està subjectes a algun dret de reproducció, en el cas que ho estigui preguem que contacteu amb la web sense nom.)
Després de més de 30 anys i ara que el Pla d’en Sala està sepultat per la nova autopista, pensem que és hora d’obrir un espai de reflexió sobre els Canet Rock.
Entre els que afirmen anar tan col·locats que no recorden res i els que mitifiquen aquelles nits com si haguessin estat a Woodstock s’ha creat una aura opaca al voltant dels festivals que ens fa plantejar algunes qüestions: Per quin motiu van passar quatre anys des del festival de Granollers de 1971 fins el Canet del 75 sense celebrar-se un macrofestival? Reflectien els quatre Canets les successives propostes musicals de l’època? Quina distància hi ha des de la primera Nit de Follia a l’últim Punk festival? Fins a quin punt l’abús que fan els mitjans de comunicació de les imatges de la pel·lícula de Bellmunt no distorsiona la visió del conjunt?… Són preguntes que deixo aquí.
Només afegir que els Canet Rock van créixer a l’ombra de Les Sis Hores de Cançó que es celebraven des de 1971. Un any abans de la primera edició, 1974, va obrir les portes Zeleste a Barcelona com a sala musical i manegement. Els tres primers festivals van ser fruit de la col·laboració entre Zeleste i Pebrots i el darrer va ser organitzat per Pau Riba amb pebrots però no sabem si en col·laboració amb Pebrots o no (es a dir els germans Mainat de la Trinca).
Per acabar voldria recordar que si disposeu de fotografies, pelis en 8 o super 8 o enregistraments d’àudio us podeu posar en contacte amb La Web Sense Nom des de la pestanya CONTACTA on trobareu el mail de la web. També a través de la nostra pàgina al Facebook on podreu pujar lliurament fotografies.
És un compromís dels que fem La Web Sense Nom ser respectuosos amb els materials que ens envieu i citar sempre les persones que ens han donat suport documental.
Canti Casanovas
« Anterior: Els cartells de concerts a Molins de Rei, Josep Bergadà
» Següent: Festival Canet Rock 1978
4 comentaris
josep maria
22 de desembre 2010, 01:47 PM
1Tot i que no vaig anar a cap dels Canets (era un nano, tot i que ja seguia el que en deia el Vibraciones), em penso que, tot contestant una de les preguntes que planteja el Canti, el primer sí que va ser el reflex del que es coïa en aquell moment; en bona part, el segon també; el tercer ja representa un cert esgotament de la “música laietana”; i el quart suposa una ruptura que torna a connectar amb l’actualitat del moment. El procés exemplifica molt bé l’eclosió i la mort dels laietans. Una conclusió menys òbvia, i potser més discutible, és que la gran figura d’aquests festivals acaba sent el Pau Riba: amb un èxit rotund en el primer, passa més desaparcebut en el segon, causa un veritable escàndol en el tercer perquè se surt completament del mapa (i amb el temps la seva actuació s’edita en disc i es reivindica per damunt de les altres) i acaba organitzant el quart, que mira cap endavant i cap enfora, tot i que també suposa el final d’una etapa eufòrica. Sembla clar que, sense menysprear altres aportacions, el Pau va ser el més visionari de tots els que hi van intervenir.
zombie_xxl
22 de juny 2014, 03:19 PM
2Ei!
<a href=“http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/754197-un-testimoni-irrepetible.html”>Un testimoni irrepetible</a>
zombie_xxl
22 de juny 2014, 03:23 PM
3Sento el nyap al comentari anterior. Intent matusser d’incrustar un hipervincle. Feu copy/paste de l’adreça i funcionarà.
xavi cot
24 de juny 2014, 02:12 PM
4hi ha un documental sobre el Canet Rock 75 fet anys després bastant interessant de 45 minuts al youtube.
https://www.youtube.com/watch?v=6w54CKEYpPc
Feu copy/paste
RSS dels comentaris a aquest article
Vols deixar un comentari?