dibuix de Gundabuka

Fa cinquanta-set anys, en dies que el bar Casa Almirall, calle de Joaquín Costa 33, – abans Ponent – distrito V, complia noranta-tres anys d’existència, un servidor ja n’era client, visitant observador al menys. Si amics, la mare -vivíem al carrer de Valldonzella – algunes tardes m’ha agafava en braços i em portava al cafè a veure al meu pare, Joan Fanés, en Nitus, que pràcticament feia vida a les taules de marbre d’aquest prestigiós local. Ell però, n’era parroquià des de 1930 més o menys, quan encara el bar tenia piano a disposició dels clients i Alfonso XIII estava a punt de perdre la feina. En Nitus treballava de sastre a la veïna Casa Provincial de Caridad – especialitzat en sotanes i uniformes de policia – també impartia classe de sastreria als joves orfes de la benemèrita institució.

Invariablement, cada dia al sortir de la feina dirigia els seus passos cap l’Almirall: un salut! fratern a la musa de l’entrada i un cigaló obrien la partida de domino o cartes, llegia La Vanguardia i petava la xerrada amb altres parroquians com ara en Jesús Moix, el pare d’en Terenci, Josep Carbó, heroic aviador de la República, en Rafel, una mena de Rasputín que guaria per mitjà de la imposició de mans, en Manel l’amo del bar i el seu fidel cambrer en Peret, i fins i tot el Pinchauvas que carregava cassalla abans de tondre amb gran destresa els gossos petaners de tot el veïnat. Ells i d’altres personatges que tinc al record no tenien res d’envejar als tipus de les pelis de Fellini que anys més tard farien les delícies dels progres a la recerca d’amagats missatges lumpensubterranis.
Un incís. Ni a l’Almirall ni a cap altre bar diguem-ne popular entraven dones, una primitiva norma masclista no escrita i tradicionalment respectada amb les excepcions següents: algun diumenge al matí per a fer el vermutet, comprar begudes – l’Almirall també era bodega – anar a buscar el marit torrat, requerir-lo per anar a sopar o degut a alguna molt greu desgracia familiar.
L’Almirall d’aquells temps, i parlo del 1959 al 64 aprox., dia si i dia no, jo el vivia en directe i amb pantaló curt; al sortir del colegio academia Aguilar anava fletxat a emprenyar al pare, m’asseia al seu costal amb una pepsi i seguia les jugades i, sobretot, les acalorades discussions post partida farcides d’expressions del que en diríem un mena d’argot de germania, aquesta antiga parla catalana pràcticament extingida. “Ets un carallot, un dropo dat pel cul, un sòmines vagarro i murri que no fot brot, un penques trinxeraire, que’l bombin…” Matat el tema del futbol, la feina, les notícies polítiques del dia i sense alçar gaire la veu la cosa es posava més seriosa i, si no hi havia orelles desconegudes es parlava d’abans de la guerra per anar a parar sempre sempre a la guerra, la sempre pressent guerra civil; aquell munt de vivències i anècdotes que trencaren la joventut d’aquells homes i que per a mi varen ser autèntica memòria històrica, “te’n recordes de les patrulles de control de la FAI amb aquells cotxassos requisats davant del bar quan aquest era lloc de reunió de destacats líders de la CNT. I en Pepet, mestre armer de la columna Macià-Companys, miop de vint diòptries que arreglava pistoles al damunt d’aquestes mateixes taules. I tu Nitus, que bescanviaves vi per verdura que obtenies del teu cunyat pagès. Recordeu en Pau, en Cinto, en Salvador que no van tornar mai més de la batalla o l’exili. I tants altres companys que molt després encara anaven morint en l’inacabable joc dels perdedors…”
El bar apaga llums, miralls, els colors de les ampolles modernistes; els homes es donen la bona nit i caminen encara amb la memòria plena per sota els fanals de gas, criden al vigilant amb un repic de mans i el vell escanyolit Feliu, el vigilant del carrer t’obre la porta de fusta massissa amb picaporta de ferro colat i a canvi de dos rals t’ofereix una espelmeta per a pujar l’escala que ja és les fosques.
I demà, dia de la verge del Carme, la parròquia de clients, avui si amb mares i germans, i tota la colla gaudiran de la processó dels pescadors des dels vetlladors, i fins i tot els individus més durs de la contrada s’aixecaran de la cadira per a rebre la santeta que passa guarnida de blau, com un mar, per davant de l’Almirall.

Nota de l’autor: L’any 1977 uns quants modernus amb una sensibilitat de cor d’elefant compren el bar. En Nitus i uns pocs sobrevivents continuaren venint, compartint l’espai amb parelletes i noves generacions de revoltats, jugant la penúltima partida acompanyats de bona música ambiental: això si, els nous propietaris els van atendré amb tot el carinyo inclòs el preu antic a les consumicions. De mica en mica, els vells tafurs d’aquesta historia van anar desapareixent, el pare va ser-hi fidel fins els primers anys vuitanta. Després no tinguérem massa ocasions de parlar de l’Almirall, però moltes vegades al mig d’una conversa en Nitus sortia amb un “te’n recordes d’aquell que venia al bar…”

Article publicat a la gaseta commemorativa del 150 aniversari del bar Casa Almirall. Publica La Web Sense Nom per cortesia de Paco Fanés (drets de còpia). El nostre agraïment al bar Casa Almirall