Publicat dins: Articles - 14/08/2010
Teaser “Barcelona era una fiesta (Underground. 1970-1980)”
Cargado por Morroskovsj. – Ver videos sobre los famosos del video por Internet.
“Barcelona era una fiesta (Underground. 1970-1980)” Trailer
Cargado por Morroskovsj. – Más video blogs y vloggers.
“Barcelona era una festa (Underground 1970-1980)”, seleccionat al Festival Cinespaña
Aquest any, el festival arriba a la 15a edició, i el documental coproduït per Televisió de Catalunya amb Séptimo Elemento, Televisió Espanyola i Monsieur Alain es projectarà dins la secció Panorama.
El documental “Barcelona era una festa (Underground 1970-1980)” ha estat seleccionat oficialment al Festival Cinespaña de Tolosa de Llenguadoc, que celebra aquest any la 15a edició entre els dies 1 i 10 d’octubre del 2010.
La dècada dels setanta, clau per entendre l’evolució d’aquest país, té com a capital cultural la ciutat de Barcelona. Aquest és el marc geogràfic per on circula una generació rupturista vinguda d’arreu d’Espanya que crearà, des d’una postura purament underground, un espai de llibertat on es produirà una autèntica revolució en els costums i una explosió de creativitat. La Barcelona dels setanta és la ciutat que va veure néixer –i morir– la contracultura més activa i activista enmig d’una festa que semblava no tenir final.
A través d’una sèrie d’entrevistes i imatges d’arxiu, el documental recrea l’ambient underground d’aquella Barcelona que va començar a agitar-se uns anys abans de la mort de Franco i que es va anar pansint en el mateix moment que es va consolidar la transició democràtica i Madrid va prendre el relleu cultural amb la seva famosa “movida”… Música, còmic, premsa marginal, drogues, llibertat sexual i valors hippies es donen la mà en una ciutat que semblava bullir a les Rambles i que va tenir a la sala Zeleste un dels seus locals de referència.
Nazario, Mariscal, Montesol, Onliyú, Pau Riba, Pepe Ribas, Juanjo Fernández, Josep M. Martí Font, Ramón de España, Quim Monzó, Marta Sentís, Pepicheck i Oriol Tramvia, entre d’altres, expliquen com van viure aquella època de festa i utopia.
Aquest documental, una coproducció de Televisió de Catalunya amb Séptimo Elemento, Televisió Espanyola i Monsieur Alain, es projectarà dins la secció Panorama, que fa un repàs a la producció espanyola més recent i en què les pel·lícules que participen opten al Premi del Públic. També serà present a la 8a edició del Festival In-Edit Beefeater, especialitzat en documentals de tema musical, que se celebrarà a Barcelona entre el 28 d’octubre i el 7 de novembre del 2010.
Fitxa tècnica
Direcció: Morrosko Vila-San-Juan
Guió i documentació: Roger Roca, Morrosko Vila-San-Juan
Producció executiva: Pablo Sánchez Marquiegui
Muntatge: Pau Atienza, Morrosko Vila-San-Juan
Música original: Raúl Fernández “Refree”
Animació i grafisme: Arturo Bastón
Producció executiva TVC: Jordi Ambròs
Producció executiva TVE: Andrés Luque
Producció executiva Monsieur Alain: Yolanda Blázquez, Dorota Glapa
Disseny pòster i careta: Estudio Mariscal
So directe: Gad Sans
Fitxa artística
Pau Riba (músic), Nazario Luque (dibuixant), Josep M. Martí Font (periodista), Quim Monzó (escriptor), Xavier Mariscal (dibuixant), Pepe Ribas (director Ajoblanco), Marta Sentís (fotógrafa), Josep Farriol “Pepichek” (dibuixant), José Miguel González Marcén “Onliyú” (guionista), Javier Ballester Montesol (dibuixant), Victor Jou (creador Zeleste), Juanjo Fernández (director Star), Ramón de España (periodista), Oriol Tramvia (músic).
Arxius
Col·lecció Macba (Dipòsit Vídeo Nou / Servei de Vídeo Comunitari), Arxiu personal Manuel Huerga, Carme Artal, Televisió Espanyola, Marta Sentís, Josep Rigol, Xefo Guasch, Canti Casanovas, Xavi Cot, Jonny Estil·les, Agustí Argelich, Francesc Bellmunt, Ventura Pons, Antoni Martí, Colita, Oriol Maspons, Josep Gol, Xavier Vidal, Ana Briongos, Arxiu Ajoblanco, Arxiu Star, Editorial Glenat, Editorial La Cúpula, La Web Sense Nom, Associació Cultural In Albis
Article de Josep Massot a La Vanguardia del 27 octubre 2010. Clica per obrir o descarregar Los 70 Cuando Barcelona era una fiesta en format pdf
» Article anterior: Dies d'efervescència
» Següent: El cartell de la primera actuació d'Oriol Tramvia a Zeleste el 1974
13 comentaris
Gero
15 agost 2010, 01:00
1Tan sols pels arxius utilitzats fa bona pinta…veurem el resultat.
josep maria
15 agost 2010, 10:18
2Sabeu si es passarà per la tele? Si és així, ens fareu saber el dia al seu moment i el dia que la passaran a Barcelona? Gràcies.
Kamarada X
16 agost 2010, 03:23
3No sé si fue una fiesta o quizá es que simplemente eramos jóvenes. Yo la viví con un entusiamo dramático. Por lo de “documento recuperado” igual se puede ver, pero el recurso fácil de sacar las opiniones de esos “famosillos” de la época da un poco de pena, pues los coloca en una visión superior cuando muchos de ellos no se enteraron de ná.
Jack Torrance
17 agost 2010, 11:26
4Estoy totalmente de acuerdo con lo que dice el Kamarada X. Se trata, si os fijáis, de un problema y una tipología endémicos de este país: los enteraos, el clásico enterao…
xavi cot
17 agost 2010, 06:40
5En mi opinión, la mejor manera de saber lo que pasó en esa década
es con documentos (carteles, fotos, filmaciones, etc)
no con opiniones que siempre seran parciales y subjetivas
quilpil
19 agost 2010, 11:30
6@ Josep Maria
Segur que el passaran per TV3 i TVE, ja que és una coproducció, però de moment no està programat i suposo serà desprès del pase per festivals. A Barcelona el podrem veure al Festival In-Edit Beefeater, que se celebrarà entre el 28 d’octubre i el 7 de novembre del 2010. Ja estarem a la güai.
jordi t
26 setembre 2010, 08:51
7En tot cas el que si era es un moment unic cultural-artistic, molt dificil de que es repeteixi per la seva “frescura”. Jo estudiaba filosofia, en el 76-78 a la facultat de filosofia de barcelona hi eren tots: dels mes acratas a los gerrilleros de cristo rey, pasant per luterants, catolics, troskistas, socialistes, comunistes, capitalistes, independentistes, algun carlista segur tambe, etc. etc.. tots bastant overtament expresant el seu discurs. jo em vaig especialitzar en anar a clases de tots (desde els mes carcas als mes revolucionaris). quin moment: l’ajuntament dona el parc guell per les jornades libertaries, un dia el “monument a la victoria” (diagonal/paseig de gracia) es desperta amb unes svastiques (cuadro roig, cercla blanc, svastiques negre) perfectament pintades als quatre cantons (es deurient pasar la nit pintant tranquilament!). tot una mica casola, pero molt autentic, “por la cara” total
soteras
21 octubre 2010, 02:12
8en el 70, NO HABIA FIESTA sino te la hacias tu escondido,,,,
en el 75 ,cuando murio Franco ya eramos mentalmente mayores,nos habiamos currado la adolescencia a golpes y otros hicieron la fiesta,,,y como esto trata de individualidades, YO en el 75 estaba en otra fiesta……
Canti,me acuerdo ahora del momento que fuimos con tu moto NSU gris,creo recordar,,,de gualba a capellades…..te quiero,,,,un abrazo
Jack Torrance
4 novembre 2010, 01:50
9avui he vist el docu aquest, i responent una mica al Jordi T. i al Soteras, el que haig de dir es que no es veu per enlloc aquesta riquesa de cadascú per la seva banda: no, només ens trobem davant d’una serie de pallos que, normalment escriuen o bé sempre i des de llavors han tingut les seves plataformes per dir la seva, però, en canvi, el que falten són les microhistòries. això és el que particularment a mí m’interessaria veure. i d’això, res de res
xavi cot
6 novembre 2010, 11:50
10Sobre este documental,
sencillamente, “barato”.
5 o 6 personas (las de siempre)
y su material. Se le añaden las
imágenes de siempre (Canet Roc, la peli sobre el Ocaña y Las Jornadas Libertarias….), y eso fueron los 70s.
Muy simple y a la vez “tópico”.
El título, muy desafortunado.
¿Una fiesta?
¿underground? El Canet, las Jornadas Libertarias (con un mínimo de
600.000 asistentes, el Mitin de la CNT en Montjuic, ¿eso era underground?
En fin, mejor hacer algo aunque sea poco, que no hacer nada, pero este es un tema “sensible”, que me digan que los 70s eran una fiesta…no sé para quien, seguro que para los organizadores de Canet no (multas por cartel, etc), para los que veían como secuestraban sus revistas en los quiscos la policía, no; para los nudistas que en el 71 no estaban en Formentera sino en Barcelona, tampoco era una fiesta, para los homoxesuales que internaban en un manicomio con tratamiento de electrochocs ,tampoco; para todos los grupos que se formaron y no hacían “música laietana” tampoco fue una fiesta.
Para todos-as que murieron (un porcentaje alto) en su juventud, con todo ese talento..no fue una fiesta.
Y sobre el underground, algún dia los que tomaban whisquis en la barra
del Zeleste se enteraran que había gente haciendo otras cosas. ¿Cómo se puede obviar a grupos (que tenían ideología priopia y muy avanzada)
como Macromassa, Perucho´s, Psicópatas del Norte, Jaume Cuadreny.
Ultratruita, y no hablemos de teatro, happenings, cine, etc. Por lo visto eso no entraba en la “Fiesta”.
El problema es que la década de los 70s no es una unidad, lo que pasaba en el 79 no tiene nada que ver con lo que pasaba en el 71, por ejemplo. Como mínimo para mí son 3 periódos (70-74) – (74-77) – (77-80) por poner unas fechas. Y ningún periodo de esos pude adjudicarse
la representación de la década.
Acabo, en todo caso gracias a los que han hecho el documental,
repito, mejor hacer (sabiendo, que es difícil que salga bien),
que no hacer nada y desde la poltrona de casa criticar.
Canti
7 novembre 2010, 02:53
11Al peu d’aquesta entrada trobareu un nou enllaç a l’article de Josep Massot a La Vanguardia del dia 27 octubre 2010. Cortesia de Joan Carles Usó, Parla sobre aquesta pel·lícula i, en síntesi, reclama un debat sobre els 70 que segons afirma encara esta pendent.
rubén gros
3 gener 2011, 09:22
12actualment la planta de la cultura popular l han assecat al nostre país, i en bona part “gràcies” a aquells burgesos que eren “la festa underground” i que només es preocuparen als 80, 90 en crear una élit inaccesible, conformista, menjar-se el pastís per ells solets.
a Catalunya no hi ha cultura popular moderna, pq aquesta ha d esser quelcom viu que es transmeti de generació en generació, que sigui accesible, i no carn d oficines, Macbes, CCCb i el pa de cuatre que es mengen el pastís.
bcn és morta. només és un escaparate, inert, inocu i superficial, i la cultura part de “la botiga més gran del món”.
salut.
Gero
23 juliol 2011, 11:44
13Sols al Paradís
Entre els anys 1975 i 1980 varem estar cinc anys al paradís. Entre la mort del dictador i l’aparició dels nous demòcrates es va produir per a uns quants un parèntesi que podríem anomenar com la època dels prodigis que va canviar les nostres vides. Cinc anys gloriosos a on varem descobrir un munt de coses noves, les drogues, el sexe, la espiritualitat, l’ecologisme, les comunes… Barcelona va emprendre un vol inimaginable i es va situar a la alçada de San Francisco i molt lluny de Madrid. Evidentment la maquina repressora del franquisme continuava colpejant pero l’anomenada generació perduda va iniciar un camí d’obertura total que ja no s’aturaria mai. Avui en dia encara podem trobar reflexes d’aquella era prodigiosa que va acabar traumàticament amb la arribada del cavall, Tejero i els nous demòcrates. No obstant amb la perspectiva dels anys, es confirmen les tendències que van ser iniciades llavors. No estàvem tan desencaminats, varem viure una temporada sols al paradís sense saber-ho.
RSS dels comentaris a aquest article
Vols deixar un comentari?